|
Mal día para dejar de fumar...
http://20six.co.uk/osojoso
powered by
20six.co.uk
|
Mal dia per començar un nou blog
A la fi! Igual que "el Ave Fénix" (però sense tant glamour...) he renascut de les cendres. D'ara en endavant, Desenganys amorosos... Reflexions absurdes... Somnis frustrats... I la resta de vivències amb que la vida es diverteix a fustigar-me... Tot això i el que (creuem els dits) em depari el destí a... http://osojoso.blogspot.com
|
|
|
 Hola a tots, estimats ex-lectors. Com haureu notat els senyors de 20six (hospedadors d'aquest blog) han decidit canviar el format de base de la web, enviant amablement a pendre vent les imatges i altres cosetes que tant d'esforç m'havia costat penjar. Aquest ha estat el fet desencadenant de que aquest blog, que ja portava en mort cerebral des d'abans que la Jurado, acabi aquí les seves andades definitivament (almenys fins que em digni a arreglar-lo una mica; que no serà pas demà ). Tot i això, no destapeu el xampany tan de pressa... perquè d'aquí poc servidor se'n va a Cádiz amb una beca Séneca i avui, després de rebre la pintoresca resposta d'un propietari a un dubte que li havia formulat sobre el seu anunci de lloguer, me n'he adonat que això d'anar-se'n a fora pot ser una font inesgotable de recursos narratius... O sigui que, tot i que acaba un cicle, potser d'aquí poc en comença un altre. Si algú vol ser avisat el dia que torni a escriure algo només cal que deixi un comentari amb una adreça de mail/blog/fotolog i l'avisaré puntualment. I ja només queda dir que ha estat un plaer tenir-vos com a lectors. Ale, a prendre tot pel sac!
|
|
|
Mal dia para dejar de posponer.
Por motivos ajenos a la dirección de este, nuestro blog (relacionados con esa traviesa afición de trabajarnos el esfínter que tiene esta vida), el capítulo final de "Pasión de Gallináceas" no se publicará hasta el día 4 de febrero.
A ira de Diós, no hay casa fuerte.
|
|
|
Mal dia per deixar els culebrons...
PASIÓN DE GALLINÁCEAS ~ FULL VERSION Bé... Després d’aquestes 2 setmanetes, període durant el qual he desenvolupat la meva faceta més altruista realitzant treballs per a la comunitat (era això o el trullo) torno fidel a la meva cita amb el blog per que veieu que aquest cop tinc intenció de corregir-me i per demostrar a la societat en general (i al senyor jutge en particular) que sóc un home de profit, capaç d’adquirir compromisos i acomplir-los amb regularitat, provant-se així que estic plenament facultat per esdevenir un ciutadà honorable, un bon pare de família i bla bla bla...
Així doncs, tal com havia promès al post anterior, aquí teniu la truculenta crònica dels infortunis que aquest estiu van decidir confluir sobre l’individu que escriu aquestes ratlles...
És tracta d’una història de fricció ocorreguda a l’agost de 2005 en un pis del barceloní barri de Gràcia, situat a cinc minuts del centre neuràlgic de les festes, i habitat usualment per la mare del protagonista (que per aquelles dates es troba absent, de vacances a l’Argentina).
Tot i que ja està acabat, el relat anirà apareixent per fascicles, de manera que aquest post s’anirà ampliant poc a poc fins arribar al final. El motiu d’això és que, d’aquesta manera, la cosa tindrà més ganxo i, com el Cor de la Ciutat, dia rere dia anirà creant expectació (ehem... i també perquè m’ha quedat d’un llarg que a l’igual us la llegiu tota d’una tirada).
La història es titula “Pasión de gallináceas”1 i, tal com en altres ocasions, per mantenir l’anonimat dels personatges (i d’evitar possibles demandes per difamació he decidit emprar noms ficticis triats a l’atzar d’entre el magnífic ventall d’apel·latius amb que ens obsequien els culebrons veneçolans).
Tot i això, si heu navegat anteriorment per aquestes pàgines, és possible que us soni algun personatge...
“Pasión de gallináceas”
Drama en un acte (sexual)
I
Agost de 2005. Festes de Gràcia. Nit, xafogor, alcohol... un còctel explosiu (llençat contra la guàrdia urbana).
Disposat a posar fi a la depressió que arrossega des del seu últim desengany amorós (quan descobrí que la noia del vestit vermell que el mirava “d’aquella manera” era en realitat un extintor) en Carlos-Wilfredo, protagonista del nostre relat, decideix acceptar l’oferta dels seus companys de feina i sortir de casa per anar de festa.
No es que en tingui massa ganes, de fet amb prou feines si pot reunir forces per somriure. Però la insistència dels amics venç la seva reticència inicial i acaba arrencant-lo del sofà del domicili familiar on havia passat els últims tres dies anquilosat, subsistint a base de Dog-Chow i fantasiejant amb la idea de calar foc a la casa “només per tornar-la a veure”...
Acorden de trobar-se a l’estació de Fontana i quan hi arriba topa amb una gentada que allò sembla el Camp Nou2. Ni que estiguin subhastant el número de mòbil de la Britnispirs esa... Confús, es pregunta: "Per què? Quin caprici del destí, quin designi de la Fortuna, quin ocult motiu amaguen els Déus per fer que tothom decideixi quedar precisament allà?" (a l’única parada de metro de la zona) ...I és capficat en aquest estimulant pensament que el sorprèn ella.
La Maria-Lucrecia. L’últim gran amor d’en Carlos-Wilfredo...
(pausa rollo flashback)...
Es conegueren una màgica nit de març i al cap de poc s’embarcaren en el que seria la relació de parella més llarga que en Carlos-Wilfredo mai havia viscut. Al seu costat ell aprengué a obrir el seu cor, a superar les pors i deixar-se caure en braços d’algú...
I encara a dia d’avui, a vegades, recorda ell amb nostàlgia aquella època daurada, i la d’òsties que va arribar a fotre’s contra el terra...
La qüestió és que, malgrat feia ja mesos que ho havien deixat, i malgrat els dos sabien que era impossible tornar a provar-ho ("perquè no funcionaria", en ocasions encara quedaven, xerraven i es netejaven mútuament les ferides, compartint aquell carinyo que tanta falta ens fa a tots per fer més suportable la crua quotidianitat.
I fins i tot durant algun encontre, encisats pels miratges de la memòria, s’oblidaven de tot i acabaven fent... diguem-ne... “una retrospectiva dels vells temps” (que pel seu contingut, seria poc recomanable emetre a l’hora que fan els Lunnis).
(Fi del flashback)
La qüestió és que en Carlos-Wilfredo (que, no ho oblidem, últimament està enfonsat en un forat fangós sense aparent sortida) interpreta aquesta coincidència com una mà estesa des del cel: una ocasió de compartir amb algú estimat les adversitats amb que no para d’ensopegar.
I admirablement aquella nit, una de les poques en que el nostre amic “no està per retrospectives” sinó que el que realment necessita és algú proper que l’escolti, l’abraci i li digui que tot anirà bé, el destí li’n brinda una oportunitat d’or propiciant l’encontre amb la Maria-Lucrecia!
És per això3 que ambdós decideixen que, en acabar la festa, ella l’avisarà amb una trucada perduda i es trobaran al pis de Gràcia, on disposaran d’intimitat per que ell li expliqui tot amb calma i ella alleugi la tristesa de la seva ànima amb el lenitiu de la tendresa i el bàlsam de la comprensió. (Repetiu amb mi: “Oh! Pobre Carlos Wilfredo!)
El cas és que just després d’acordar-ho, curiosament (talment com si el narrador volgués escurçar la història per anar-se’n a dormir d’una punyetera vegada) en Carlos-Wilfredo troba els seus companys de feina, amb qui dia rere dia es delecten de l’amable tracte que dispensen els transeünts de la Rambla a qui intenten fer socis de la Creu Roja.
Segueix a continuació la crònica d’una llarga etapa de la nit que hem decidit excloure del relat per allunyar-se massa del tema central de l’obra (i per l’amnèsia associada a la ingesta de quantitats industrials d’alcohol). Així doncs, fem un canvi de capítol que servirà com a transició per al salt al futur de la narració...
II Són ja les quatre de la matinada...
Fa una hora que han tancat les barres...
Els amics comencen a despedir-se...
Okupes i Guàrdia Urbana ja han acordat hora i lloc i estan acabant d’ultimar els detalls de la batalla campal de l’endemà...
El 5% de sang al torrent alcohòlic d’en Carlos-Wilfredo aconsegueix finalment irrigar el seu cervell tot suggerint-li la possibilitat de tornar a casa. Ell hi accedeix i enuncia als companys la seva imminent retirada oferint als qui ho desitgin una plaça on dormir a casa sa mare. Dos d’ells, en Kevin-Federico i en Quentin-Ramiro, accepten la proposta. I d’aquesta manera és com tots tres comencen el llarg viatge de retorn...
(En termes estrictes, el trajecte des del lloc on acaba la festa fins la casa de l’interfecte a penes si dura 10 minuts, això no obstant, el qualificatiu de llarg és més que apropiat, doncs la distància més curta entre dos punts és la recta i caminar dibuixant enormes esses al terra no és el paradigma de la rectitud.
Si a això sumem les freqüents "aturades a boxes" (per orinar en uns containers / jugar a futbol amb una llauna / vomitar entre els cotxes / tirar els tejos a unes guiris / descobrir que per ser guiris tenen el cabell molt curt, i que deuen ser alemanyes perquè porten unes esvàstiques molt maques cosides a la caçadora / cantar el "Cara al Sol" en un vergonyós i vil intent per sortir del tràngol / descobrir amb angoixa que per la vorera del davant s'acosta un nodrit grup de maulets beguts / etc. ) el resultat és una hora ben bona per cobrir el recorregut). Finalment arriben al domicili de la mare d’en Carlos-Wilfredo, la casa on visqué durant 20 anys, i precisament quan aquest es disposa a obrir la porta de carrer, li sona el mòbil: és la perduda de la Maria-Lucrecia4.
Mentalment repassa les circumstàncies: (1) Ja gairebé és a casa. (2) La tristesa no ha minvat massa però (3) compta amb dos companys que l’animaran i (4) una companya que escoltarà les seves penes i a qui podrà adormir-se abraçat (innocentment, malpensats).
Així doncs, amb el consol que, malgrat la mala ratxa, les circumstàncies semblen conjurar-se per fer-li costat, somriu interiorment alhora que es pregunta si la mala època estarà a punt d’acabar...
Angelet...
No sap que això només és l’aperitiu...
III
Arriben a casa, i abans d’anar-se’n a dormir, decideixen seure al sofà de la sala d’estar i fer petar la xerrada una estona tot fent uns porros. En Carlos-Wilfredo, no obstant, no en tasta ni una calada (bàsicament perquè pot ser que un dels seus pares estigui llegint això ara mateix). Afortunadament, però, allò no és el Cronicas Marcianas, i el nostre amic, tot i no anar drogat, és perfectament capaç de seguir la conversa animadament.
De fet així ho fa fins que, en un moment donat, la Maria-Lucrecia pren la paraula i comença a enfotre-se’n d’ell alegrement, rient-se’n obertament i arribant inclús a reproduir en to burlesc comentaris que havien estat expressats en la intimitat d’una relació de parella... (Vamos, que potser allò no serà el Crónicas Marcianas, però pel que a causticitat respecta aquestes particulars “Crónicas Furcianas” no tenen res a envejar-li al programa del senyor Sardà ).
L’esmentat comportament desconcerta i fereix en Carlos-Wilfredo (repetiu amb mi “Oh, pobre Carlos-Wilfredo!) que, confós, no acaba d’entendre què diantre està passant, ni el motiu de tan viperina conducta.
És cert que de vegades havien jugat a picar-se davant dels altres: les crítiques àcides formaven part de la broma i la cosa tampoc anava a més. Però tenint en compte:
a) Que aquests dies ell està amb una depre de considerables proporcions
b) Que ella ho sap. c) Que per molta conya que fessin mai havien deixat anar mordacitats de tal calibre.
Pot concloure’s, doncs, que la srta. Maria Lucrecia no acabaria de ser la persona més idònia per atendre el telèfon de l’esperança, acompanyar moribunds en el seu trànsit final, fer exploracions de pròstata o, en definitiva, qualsevol tasca que requereixi un mínim de tacte.
Tot i això en Carlos-Wilfredo, sigui perquè potser ella ho diu inconscientment, sigui perquè ja fa temps que va deixar d’intentar entendre les dones, o (més probablement) perquè porta a sobre un “cogorcio” que el desposseeix de tota funció cognitiva superior, decideix no donar massa importància a l’incident i passar-lo per alt per concentrar-se en altres labors més productives, com mirar el sostre, balbucejar incoherències o taral·lejar la melodia de “Barrio Sésamo”; entretant s’esforça a metabolitzar l’etanol (que arriba al seu fetge en unes onades que riu-te’n tu del tsunamis tailandesos...).
D’aquesta manera –pensa ell- al cap d’una estona estarà més recuperat i així, si a la Maria-Lucrecia li ha passat la dèria, potser la situació encara s’arregla i tal com semblava (quan es trobaren al principi de la nit) finalment ella li fa costat en l’adversitat, i escolta les seves penes, i eixuga les seves llàgrimes...
(...i s’acaben les guerres... i s’arregla la fam al món... i els Estats Units s’adhereixen a Kyoto... Oh, simples mortals! Que ingenus arribeu a ser! ...En la vostra obcecació, us enganyeu, i resistiu la voluntat dels Déus de l’Olimp quan aquesta és més que evident!)
Pobre il·lús. No sap que l’abraçada de Morfeu és imminent.
3...
2...
1...
ZzZzZzZzZzZzZzZzZzZz.......
IV
Són les 10:00 del matí.
Un nou dia comença.
Els raigs del Sol ja s’escolen lentament a través de la finestra de la sala d’estar. El cel s’ha tenyit d’un intens blau clar, petites perles de rosada amaren les fulles dels arbres i les orenetes canten felices, alienes a les infeccions que aviat els transmetran els fètids coloms urbans.
Amb el cos encartonat, la llengua com una catifa i una colossal ressaca en Carlos-Wilfredo obre els ulls i comprova amb estupor que ha passat la nit al sofà.
Hàbilment dedueix que aquest fet molt probablement és el causant de la pètrea sensació de rigidesa que li impedeix girar el coll, donant al seu caminar un pintoresc aire al “hombre de hojalata de El mago de Oz”.
L’única diferència és que, així com l’home de llautó buscava afanyosament un cor per poder tenir sentiments, en Carlos-Wilfredo regalaria gustós el seu; perquè s’està sentint més desenganyat que el dia en que va assabentar-se que el “Ratoncito Pérez” només porta regalets quan se’t cauen les dents de llet (i que el seu pla d’evitar sistemàticament qualsevol cítric per desenvolupar un flamant escorbut havia estat un fracàs i el seu somni de tenir un poni se n’anava a la merda, juntament amb la resta de peces dentàries)
Hàbilment torna a deduir que, en aquest cas, el sentiment de despit que l’omple molt probablement guardi relació amb la quantitat de llits que hi havia disponibles per dormir com una persona, i amb el fet que, apart de no dur-lo a cap d’aquests, ni tan sols l’han cobert amb un trist llençol o l’han estirat al sofà... Al contrari: en un rampell de poesia l’han deixat allà assegut, com a silenciós homenatge al jubilat anònim que fa la fotosíntesi en un banc de la plaça.
Però bé... En aquesta vida, com als restaurants chinos, les coses no són el que semblen a primera vista i, si es busca objectivament, sempre se’ls pot trobar una explicació raonable (“No, honolable Inspectol de Sanidad. Eso no sel cucalacha. Eso sel curiosa valiedad de oliva-negra-con-patas que existil en China" ).
El més probable és que els altres s’hagin anat quedant adormits i ell hagi estat l’últim en despertar-se. Senzillament, deuen haver-se llevat abans i han anat marxant cap a casa, deixant-lo dormir com a bons companys...
Així doncs, un cop aclarida la situació, i per tal d’afrontar el nou dia que neix amb empenta i energia, es disposa a dutxar-se i posar-se alguna peça de roba neta de les que, després de la mudança, encara queden a l’armari de la seva antiga habitació.
La seva habitació...
Quins records...
Tota la infància l’ha passat allà...
Potser fins i tot encara torna a arraulir-se “al seu llitet de tota la vida” per mandrejar una estoneta, com quan era un feliç vailet que només havia de preocupar-se per l’hora a la que començava el “Musculator”...
I amb el somriure que li inspira aquesta plàcida visió en Carlos-Wilfredo entra a la cambra i, amb una memorable cara de gilipolles, contempla com “sobre el seu llitet de tota la vida” en Kevin-Federico i la Maria-Lucrecia estan entortolligats, entregats a una sinuosa dansa i disfrutant per un tub5 dels dolços nèctars de la passió.
Allà davant la té. La seva dolça Maria-Lucrecia. Sorpresa “in Traganti”, en plena genuflexió, consagrada a exemplificar el famós lema “prefiero vivir arrodillada que morir de pie”... Com per que després diguin que els dislèxics poden fer vida normal!
D’immediat en Carlos-Wilfredo efectua l’acte reflex de tancar la porta i, també en un rampell de poesia, es queda palplantat a l’entrada de la seva habitació. Mut. Catalèptic. Aquest cop en silenciós homenatge al jubilat anònim que contempla captivat les obres del Metro. (Repetiu amb mi “Esas cosas a ti no te las hacía... eh, Carlos-Wilfredo!)
Després d’aquest peculiar minut de silenci (només interromput per la llunyana remor d’algun que altre “Oh sí! Dame más! Métemela toda! ¿Ah, que ya estaba toda?), el company Carlos-Wilfredo, tot ofuscat, se’n torna a la sala d’estar, recull gots i llaunes, buida els cendrers i, quan recupera una mica la capacitat de reacció, s’asseu al sofà i fa l’únic que podria fer en aquells moments: Flipar en coloraines.
Infinitat de pensaments i sentiments s’arremolinen al seu interior. La passió i la raó estan embrancades en una lluita aferrissada. És cert –pensa- que ella és perfectament lliure de fer el que més li plagui en cada moment. De fet, què seria de nosaltres si no poguéssim conduir les nostres vides tal com ens sembla, emparats pel lliure albir?
D’altra banda, una cosa és el lliure albir i l’altra és “follar-se a un complet desconegut al llit de l’antiga parella mentre aquesta està tirada al sofà, on l’han deixat adormida (abandonada a metafòriques representacions de la tercera edat) mentre esperava vanament una mica de l’afecte i l’atenció que li havien promès”.
Grans tribulacions turmenten el nostre amic que, desesperat, clama al cel preguntant-se si la situació podria ser pitjor.
No sap que, si una cosa agrada a Déu-nostru-senyor, són els reptes...
V I entretant aquest drama es succeeix vertiginosament dins el cap d’en Carlos-Wilfredo, de sobte apareix per la porta de la sala en Quentin-Ramiro, que en un moment de la nit s’havia aixecat zombificat i, a les palpentes, havia anat temptejant per totes les habitacions de la casa semi-inconscient, a la recerca d’un jaç on dormir, per finalment acabar ficant-se al llit de la mare d’en Carlos-Wilfredo (Sort que aquesta estava de vacances a l’Argentina; perquè si apart de trobar-se’n un tirant-se l’ex-nòvia se n’arriba a trobar un altre tirant-se a sa mare la cosa ja hagués estat surrealista...).
En Carlos-Wilfredo, massa astorat encara per reaccionar coherentment, el saluda com si no passés res (dissimulant la profunda buidor en que es troba la seva ànima) i li suggereix d’anar a esmorzar a algun dels bars amb terrassa que hi ha per les places de Gràcia (dissimulant la profunda buidor en que es troba el seu frigorífic).
Però, quan ja es disposava a emprendre el camí –“oh tristeza, oh dolor!”- recorda amb aflicció que anit va deixar-se les bambes i part de la vestimenta a la seva habitació (i a aquelles alçades qui sap a quina mena de jocs fetitxistes poden estar éssent sotmeses...).
Ara es troba entre l’espasa i la paret: Massa nerviós com per contemplar la idea de tornar a entrar-hi i recuperar el calçat (-A lo vuestro, eh! Yo cojo esto y me voy. No, pero seguid follando, eh! Como si nada...!) i alhora torbat pel fet d’haver de sortir al carrer, descalç i semi-nu...
Finalment, quan ja es visualitzava caminant pel barri amb els tacons de sa mare i un pareo fet amb draps de cuina (perseguit per una munió de turistes japonesos àvids per retratar-se al costat del “Tipical Spanish Homeless”), en Carlos-Wilfredo entreveu sota el sofà un parell de bambes blaves, dos números més grans que les seves, propietat d’en Kevin-Federico... Sense pensar-s’ho dos cops se les calça, es posa roba semi-decent que ha trobat a l’estenedor i fuig de casa allunyant-se de tan tèrbol escenari.
El nostre amic camina pels carrers amb pas vacil·lant, sentint-se ridícul i insegur, no només pels sabatots i la indumentària (que li donen un pintoresc aire al “hombre de hojalata vestido por Ágata Ruíz de la Prada" ) sinó també per la contrarietat dels seus propis sentiments.
No acaba de veure clar si té dret a sentir rancor cap a la Maria-Lucrecia. Ha perdut el contacte amb si mateix: Ja no és capaç d’escoltar aquella veu interior que el guia en els moments difícils (i mira que aquesta s’esforça en fer-se sentir bramant qualificatius que van de “bagassa esmegmòfaga” en amunt).
Però bé, arribat a la plaça de la Virreina, ja assegut en un bar i amb un cafetó entre les mans, les coses es veuen diferent. Concretament: pitjor.
No obstant, aquest cop no està sol; compta amb el seu amic Quentin-Ramiro, que almenys sap que fer costat a algú no consisteix en utilitzar indiscriminadament el seu llit per representar la versió teatral de clàssics del cinema com “Garganta Profunda”, “El alegre Butanero IV” o “El fontanero, su mujer y otras cosas de meter”.
S’estan allà, xerrant més d’una hora, i el seu amic, que estudia psicologia, l’ajuda a sortir del dilema il·lustrant-lo en la lleugera diferència entre els conceptes “libre albedrío” i “escopir a les ferides”; alhora que li acaba d’aclarir alguns dubtes com que l’actitud que ostentava la Maria Lucrecia no té res a veure amb el que comunament es coneix com a “lapsus linguae”.
I així és com, després duna llarga estona parlant, el nostre protagonista se n’adona que darrere l’adversitat sempre hi ha alguna cosa bona, descobrint en la persona del seu amic a un company fidel.
I també a un bon conversador, perquè amb la seva serena dissertació en Quentin-Ramiro ha aconseguit que en Carlos-Wilfredo oblidi el punyent drama que torba el seu cor i sigui capaç de deixar volar la seva ment, lliure de la càrrega que sostenia, per pensar en altres coses (per exemple en com es desfarà dels cadàvers).
Finalment, després d’aquesta reveladora conversa, decideixen tornar cap a casa, amb l’esperança que aquells dos hagin enllestit d’una vegada i així poder, per fi, començar a dedicar la resta del dia a alguna tasca productiva.
VI Són ja les tres de la tarda... En Carlos Wilfredo va per la quarta partida de Monopoly amb en Quentin-Ramiro...
S’ha fumat tres cartrons de tabac, s’ha begut l’aigua dels floreros, i ja no li queden a les mans ungles que menjar-se...
I, de moment, l’únic que ha sortit de l’habitació (apart d’una ranci i ensucrat tuf a sexe) són els ufanosos roncs dels dos amants, que dormen el plàcid son dels satisfets.
La situació és kafkiana. No únicament en l’accepció habitual del terme, sinó també per “La Metamorfosi” que, a ulls d’en Carlos-Wilfredo, ha realitzat la Maria-Lucrecia. En apenes unes hores la que un dia fou la dona de la seva vida s’ha convertit en un insecte...
Però bé... La vida és com el pal d’un galliner: curta i plena de merda –pensa- i quan, en una demostració d’abnegada paciència, es disposava ja a començar amb les ungles dels peus...
...Aleshores els dos amants fan acte de presència a la sala.
I ella, amb una cara d’angelet que res té a veure amb la corrosiva conducta de la nit anterior, s’hi acosta mostrant un encantador somriure, li fa una abraçada tan tendra que mataria d’enveja al propi Tinky-Winky , i cau d’orella li xiuxiueja un suau “bon dia”.
Això acaba de pulveritzar els esquemes d’en Carlos-Wilfredo (que a aquestes alçades es pregunta si en realitat allò no serà l’edició estival de la càmera oculta i ara sortirà el Josema Yuste de darrere el ficus dient “Inocente, inocente!" ).
Però, no obstant, aconsegueix sobreposar-se al desconcert i, amb una gèlida expressió (antítesi del foc abrasador que el crema per dins) la commina a apartar-se, adduint que, segons el manual de l’etiqueta, el moment més adient per abraçar algú no és just després d’haver-li deixat el llit ple de pèls retorçats.
En aquell instant, la cara de satisfacció d’en Kevin-Federico muda en una altra que vindria a expressar un sentiment de “no entenc una merda”, pel que en Carlos-Wilfredo dedueix que el xicot no en tenia ni idea de la magnitud de la relació prèvia6.
La situació és força delicada.
Ningú sap del cert què dir...
Ni què fer...
Ni quina és l’arrel quadrada de 5.437’2 periòdic...
En Carlos-Wilfredo està seriós com un funcionari de Correus, la contrarietat és patent en el rostre d’en Kevin-Federico, en Quentin-Ramiro posa cara de circumstàncies i la Maria-Lucrecia es fa la sueca en una brillant interpretació que li valdria un premi Goya (guardó que, a més, rima amb el seu menjar preferit).
Finalment, al cap d’uns instants d’indecisió, aprofitant que en Carlos-Wilfredo havia anat un moment a la seva habitació per vestir-se amb roba decent, la parelleta recull dissimuladament els seus efectes personals.
Quan aquest torna (sense haver trobat la moral ni les paraules per iniciar una reprensió decent) decideix callar, de moment, i acompanyar-los fins al Metro.
Tots quatre fan cap a la parada més propera i, pel camí, el silenci vaticina la tragèdia que està a punt de succeir-se.
Arribats a l’estació, en Quentin-Ramiro tira cap a una banda.
La Maria-Lucrecia i en Kevin Federico tiren cap a una altra.
I en Carlos-Wilfredo, sense res millor a fer, es tira a la via.
Acomodat al seu tro celestial, entre flonjos núvols, Déu-nostru-senyor somriu cofoi mentre, satisfet, exclama... prueba suuuperaada!
- Fi -
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
1 Els membres del jurat (tres de les quatre neurones que em queden i una glàndula sudorífera (suplent en funcions) han acabat per escollir aquest títol enfront a d’altres com “L’ofici més antic del món” o “L’alegre barjaula del Maresme” per considerar-lo el més adequat al voluble caràcter de la protagonista femenina. Tota una diplomada en relacions púbiques...
2 Estadi del Futbol Club Barcelona, construït el 1957, amb capacitat per a 112..000 persones de peu, 80.000 assegudes i 150 agenollades (per les immediacions del recinte).
3 I també perquè ella viu a prendre pel sac de lluny, fet que a posteriori es perfila com a principal motivant de l’altruista conducta de “ja em quedo jo a cuidar-te”.
4 El joc de paraules és fruït de la més curiosa de les casualitats...
5 Concretament, el digestiu.
6 De fet a posteriori va assabentar-se que la Maria-Lucrecia havia assegurat que “no passa res”, que “sí que s’havien liat alguna vegada però a ell no li importarà pas”. Senyores i senyors, quin prodigiós poder de síntesi: tota una relació d’any i pico resumida en una senzilla frase... Com pot ser que algú menteixi d’aquesta manera per fotre un clau? (quan a can Barça hi ha preus realment competitius!)
Epíleg
(pretesament seriós):
Afortunadament pel nostre protagonista, els pobres serveis mínims del transport públic al mes d’agost van evitar que aquell dia fos atropellat per un convoi.
Després de 15 interminables minuts estirat a la via del metro (quan ja començava a sentir rialletes ofegades i a veure que la gent l’asssenyalava amb el dit) va recapacitar i finalment decidí tornar a l’andana per salvar la poca dignitat que pogués restar-li (passant la gorra entre els presents i fingint que tot formava part d’una performance ideada per entretenir els viatgers).
Al cap d’uns dies va quedar amb la Maria-Lucrecia per tornar-li les coses que tenia a casa7 i dir-li que no la volia tornar a veure fins que als lavabos del Vaticà hi instal·lessin màquines de condons. Ella va fer-se la boja, no va reconèixer res de res i fent gal·la d’una envejable memòria, va treure a relluir retrets de 2 anys ençà, quan encara eren parella.
A dia d’avui encara no s’ha tornat a veure.
Paral·lelament, en Kevin-Federico va trucar en Carlos-Wilfredo per excusar-se explicant-li que no sabia res del que realment hi havia hagut entre la Maria-Lucrecia i ell, i que d’haver-ho sabut mai s’hauria comportat com ho va fer. Apart d’això, el noi, que en el fons és bon xicot i sincer, li va confessar que s’havia enamorat perdudament de la Maria-Lucrecia i que volia continuar veient-se amb ella (circumstància que, extrapolada al terreny emocional, equivaldria a un innocent conillet que hagués decidit casar-se amb una cròtal porpra del desert).
Aquest noble comportament va fer que en Carlos-Wilfredo deixés de banda el rancor que pogués sentir envers ell reconeixent-li, a més, que si hagués estat en el seu lloc, sabent tan poc com ell sabia, segurament hagués fet el mateix .
No obstant, com ja sabia de quin peu calçava la mossa, es va sentir obligat a prevenir-lo perquè anés amb compte. En Kevin-Federico, cegat per la passió, no en féu cas.
La relació va durar exactament 2 mesos, després dels quals el cròtal porpra se’n va cansar i va deixar el tendre conillet fet una piltrafa.
Finalment, uns dies després de l’anterior ruptura (curiosa coincidència), en Carlos-Wilfredo va trobar a la bústia una carta de la Maria-Lucrecia on feia el que mai havia fet: demanar disculpes. (i és que, a vegades, la soledat pot fer reflexionar molt...)
Acceptades les disculpes, en Carlos-Wilfredo li va dir que ja no li guardava ressentiment però que, sincerament, tampoc tenia ganes de veure-la per fer el cafè que li havia proposat.
I des d’aleshores, fins al dia d’avui, ja no n’ha tornat a tenir cap notícia; encara que, tal com deien a El Equipo A...
“Si usted logra contactar con ella, quizás pueda contratarla”
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
7 Un jersei, dos parells de mitjons, una camisa de dormir i unes calces que van haver de passar per tres rentadores abans de perdre els efluvis a marisc8.
8 No és una exageració.
|
|
|
Mal dia per deixar d'escriure...
Sí sí sí, amiguets! ffice ffice" />
Després d’aquest llarg període de 7 mesos durant els quals he decidit apartar-me del malaltís frenetisme de la vida urbana per tancar-me a casa i passar els dies en taparrabos, alimentant-me de petits insectes i lliurat exclusivament a contemplar amb ascetisme el devenir de l’Univers en general (i, amb uns prismàtics, el de la veïna del 3r en particular); finalment retorno a la publicació virtual dels meus infortunis reals.
I aquest cop us porto desgràcies fresques que faran que us delecteu sabent que no sou els únics als qui la vida obsequia amb una dieta rica en matèria fecal i pobre en matèria de sexe.
De fet, per la forma en que NostruSenyor em tracta últimament infereixo que en vides anteriors dec haver estat Herodes, Fumanchú, Hitler o tots ells successivament, i ara, conforme a la llei del Karma i per algun estrany edicte de la burocràcia còsmica, m’està tocant pagar de cop les mensualitats endarrerides amb els interessos corresponents.
Certament, es tracta d’una hipòtesi bastant factible ja que de passada també explicaria (respectivament) la simpatia que em desperten els nens de la E.S.O., les ganes de torturar ocellets que m’assalten quan algú em desperta de la migdiada, i l’elevat import dels rebuts del gas que arriben a casa últimament.
Bé, com que no escapa al meu discerniment que a aquestes alçades, després de set llargs mesos sense escriure un sol mot, del poc públic que pogués haver tingut aquest blog només deveu quedar vosaltres dos (papa i mama), he engegat una campanya per tal de recuperar l’audiència perduda...
I com que el vol l’audiència és carnassa i històries obscures on es barregin sexe, drogues depravació i deslleialtat a parts iguals (o potser una mica més de lo primer) poso en el vostre coneixement que estic treballant en un relat d’aquestes característiques que, a més, compta amb l’irresistible atractiu de ser una història absolutament verídica que em succeí aquest estiu (i a causa de la qual ja no em parlo amb certa persona).
Però bé amics... de moment “hasta aquí puedo leer”. La història es presentarà en primícia mundial tan aviat com algú em regali un USB (que tinc l’ordinador més incomunicat que un afganès a Guantànamo). Per ara, a mode d’aperitiu, us haureu de conformar amb la narració d’un altre episodi de la vida del profeta, ocorregut ja farà un any ben bo, i que narra l’encontre d’un servidor, en el seu primer dia de feina com a captador de socis per a una ONG, amb l’inefable Manel Fuentes o, com molts l’anomenen, “el Fuentes de la tele”...
El día que conocí a Manel Fuentes…
Un bon dia de l'any passat vaig començar a treballar com a captador de socis per a la Creu Roja. Feina consistent en saltar amunt i avall pel carrer intentant convèncer als amables transeünts que el Dia del Judici Final està pròxim i que si no fan una donació anual per una bona causa les seves ànimes aniran de pet a l'infern on, entre d'altres suplicis, els obligaran a fer comentaris de text dels articles de "La Razón".
La cosa és que, sense saber massa bé com hi havia anat a parar, allà estava jo, plantat enmig de Rambla Catalunya, amb un uniforme de la ONG en qüestió i la tasca d'explicar a algú en que consistia la labor de Creu Roja a partir d'una sessió formativa de 2hores de les quals l'únic que podia recordar amb claredat era "que a la gorda del seient del davant se li veia la ralla del cul"...
I aquí és on el Manel entra en la història, pujant desprevingut per la Rambla, aliè a la criatura que l'espera a l'altra banda del semàfor amb la intenció d'abordar-lo per fer-lo soci o, si més no, per xerrar-hi una estona i treure's del cap una imatge que perfectament podria frustrar-li qualsevol futur intent d'erecció.
Així doncs, "ni corto ni perezoso" vaig abalançar-me sobre seu i, sense donar-li temps a reaccionar, vaig començar a lloar les virtuts de contribuir amb tan honorable causa, deixant entreveure subtilment que, apart dels morals, això també comportava beneficis fiscals.
Per alguna inexplicable motiu (que molt possiblement guardava relació amb "la hucha de la gorda") en Manel no va acabar de copsar la importància de col·laborar amb la Creu Roja però, increïblement, va interessar-se pels meus quefers quotidians, per com em deia, a què em dedicava, si m'agradaven les pel·lícules de gladiadors...
I jo, que en un principi no tenia cap intenció de comentar-ho, vaig acabar explicant-li que de tant en tant escrivia alguna cosa, que fins i tot un dia havia fet un monòleg (i que cada any espero amb delit l'arribada de la Setmana Santa per tragar-me les reposicions de Ben-Hur i Espartaco).
Així doncs, li vaig donar un parell de relats que casualment duia a sobre i vam quedar que si li agradaven li faria arribar el monòleg. I d'aquesta elegant manera fou com en Fuentes va quedar com un senyor alhora que evitava fer-se soci de Creu Roja...
El que em sorprengué, però, fou que en trucar-lo a la ràdio, quan ja no tenia cap necessitat de treure-se'm de sobre gentilment, enlloc de d’aplicar-me el J.W.R.P. (de l’anglès: “Jehova’s Witness Response Protocol”, altrament conegut per les sigles A.T.P. (del castellà: “A Tomar Polculo”) em va donar a entendre que estava interessat en llegir el famós monòleg. I vam acabar quedant que en cosa d'una setmana aniria a la que ara és la seva antiga emissora i li interpretaria.
Després d'una setmaneta d'ansietats nocturnes que no li desitjo ni al propi Macbeth finalment va arribar el dia. Vaig agafar la bici, em vaig plantar davant l'imponent edifici de RAC1 i, després de prendre nota mental que si algun dia m'havia de suïcidar ho faria des d'allà (quines vistes!) vaig entrar per la porta principal.
Mentre esperava l'ascensor vaig prometre'm que d'entrada li deixaria les coses ben clares: "que per més que ell fos una figura mediàtica jo no em rebaixaria en cap moment per aconseguir un tracte de favor, que tinc una decència, un honor, i que si s’ha de chupar algo es chupa, però amb tota la dignitat del món”.
Un cop a dalt, a recepció, em varen dir que l'esperés un moment, que ara venia. Efectivament, als cinc minuts aparegué i, després de saludar-me amb un "Què passa, figura!", em va conduir a una sala apartada on havia de procedir a interpretar el monòleg.
...I, altre cop sense saber massa bé com m'havia fotut en aquell "fregao", allà estava jo, un divendres al matí, de ressaca, en dejú, amb "el Fuentes de la tele" a l'altra banda de la taula i l'imperatiu moral de fer-lo riure, o almenys de fer-lo soci de Creu Roja.
Vaig entrar a la sala fet un sac de nervis: suor freda cobrint-me el front, els pèls del clatell de punta, una parpella que havia decidit fer-se autònoma i contraure's quan li rotava i, en general, cadascun dels sistemes del meu organisme funcionant a la seva puta olla amb una coordinació digna d'arquitecte i mestre d'obra.
I així, amb més pena que glòria vaig asseure'm per començar a desgranar el relat. A mida que anaven transcorrent els minuts cada cop sentia menys nervis, menys tremolors, menys palpitacions. De fet cada cop sentia menys el meu cos. Semblava com si la meva ment se n'hagués separant, abandonant-lo per realitzar un viatge astral (probablement a la recerca d'un altre receptacle amb més probabilitats d’èxit entre el gènere femení).
Però, com a home racional que sóc, vaig desestimar ràpidament aquesta pagana suposició en favor de la hipòtesi que el meu cervell, davant tal estat de nerviosisme, havia reaccionat secretant alguna mena d'opiaci endogen, igual que aquelles gaseles que veus als documentals de La 2, que després de corre's tota la sabana, la manta, i part de l'edredó en una fugida desesperada, quan va el guepard i finalment les enganxa i se les comença a cruspir vives pel coll, aleshores se les veu estiradetes tranquil·lament... deixant fer... les ties allà, relaxades, com si s'haguessin fumat un "chino"...
I d'aquesta forma ocorregué que, gairebé sens adonar-me'n, ja havia arribat al final del monòleg i en el marcador figuraven tres "hehehe's" discrets (gairebé per sota el nas) i un parell de "jajaja's" ostensibles, que deien força en favor de la meva capacitat com a monologuista (o de la seva com a actor).
Satisfet a parts iguals, tant per haver-lo fet riure com per haver aconseguit contenir l'imminent atac d'epilèpsia, i acceptant com un fet de la més elemental lògica que el següent pas era que m'indiqués amablement el camí cap a la porta, quina no va ser la meva sorpresa en sentir que les primeres paraules en sortir de la seva boca foren: "Perquè tu, Omar, en un programa de tele què faries?"
En aquells moments, al “Fate International Airport”, situat en la dimensió paral·lela on els events encara no succeïts esperen el seu torn, l'atac d'epilèpsia somreia cofoi a l'hostessa mentre facturava l'equipatge, ja a punt d'embarcar en el vol 714 amb destinació a l'Existència d’un Servidor.
Sí, ho reconec, em vaig quedar paralitzat, balbucejant. No sabia què dir, ni què fer, ni quants euros són 1.413ptes. De la pròpia joia i il·lusió que sentia em costava articular les paraules, talment com a la Infanta Helena el dia de la seva boda!
I el sr. Manel Fuentes, que probablement en aquell moment va veure clar que davant d'una càmera jo podria batre el rècord Guiness de convulsions per minut (establert el dia del Carnavalona per Joan Clos embotit en una samarreta fosforito, ballant frenèticament el Maria Caipirinha a 112 Herz’s) hàbilment va trobar una transició per a la situació tot dient-me: "Mira, fem una cosa, tu tot el que facis m'ho vas enviant i, així com potser no arribem enlloc, potser arribem a una col·laboració".
En sentir-lo pronunciar la paraula "col·laboració" (i un cop comprovat que després d'articular-la no deixava caure a terra cap pastilla de sabó en actitud sospitosa) els meus esquemes van acabar de quedar pulveritzats. Es clar que això ara ja importava poc, doncs a aquelles alçades el meu encefalograma era un calc exacte del del lunni groc (per no tornar a mencionar la Infanta Helena).
A partir d'aquell instant només sóc capaç d'evocar amb lucidesa dos records.
-El primer: L'estupor de constatar que, per algun estrany motiu, el vol 714 devia haver estat endarrerit o cancel·lat, car el moment crític havia passat i jo encara no havia començat a treure escuma per la boca.
-I el segon: Quan ja m'havia despedit i em disposava a sortir de l'emissora, a recepció vaig fixar-me en un noi que esperava: les axil·les de la camisa visiblement suades, un familiar tic a la parpella i una angoixada expressió de “nominado a abandonar La Academia” al qual en Manel saludava amb un: "Què passa, figura!"
Acte seguit vaig sentir un Ssshhhhhhhhhhhh!!!! similar al d'un extintor buidant-se i, en aquell precís instant, vaig tenir la certesa que el vol 714 no només no havia estat cancel·lat, sinó que, a més, acabava de prendre terra al nou destí al qual havia estat desviat...
-Fi-
I amb això, senyors, m’acomiado fins la propera ocasió com aquell qui dóna hora per l’implant d'un marcapassos (és a dir que en principi ha de ser d’aquí unes dos setmanes... però tranquil·lament poden arribar a passar deu mesos... o potser no hi ha una “propera ocasió”).
Fins aviat!
|
|
|
Mal dia per deixar d'amargar-se...
Zim-zum zim-zum, zim zum zim zum zum... tirorirorí....fficeffice" />
Avui és un d'aquells dies en que de bon matí em sento bé...
Vaig caminant pel carrer... em fixo en les cares de la gent mentre van a treballar... veig el Sol brillant... respiro profundament l'aire fresc que m'envolta...
Avui és un d'aquells dies en que tinc ganes d'omplir bé els pulmons i cridar al món:
"Iros todos a la mieeerda mecagüenlamadrequeparióatosloshabitantesdesteplanetaaaaa!!!"
I no tinc la regla...
...perquè arribo a tenir la regla i demà tots els diaris parlarien del pertorbat que ha entrat al Chiqui-park amb un Kalashnikov i ha fet menjar plom a en Mickey, en Goofy, el pato Donald i tota la parentela de grotescos engendres de 1,80m d'alçada1 interpretats per tios de 40 anys que ja tenen canes als ous i que mentre t'abracen amigablement per fer-se una foto amb tu, en realitat, per sota la disfressa, estan cagant-se en els teus morts i recitant en arameu les intrincades síl·labes d'un obscur malefici hebraïc que et cobrirà el cos de pústules supurants i t'assecarà la bossa de l'escrot...
Avui és un d'aquells dies jet-lag, en que tens els horaris capgirats i malgrat que faci bo i només siguin les 10 del matí, la mala llet que portes a sobre és la pròpia de les 8 del vespre d'un d'aquells dies plujosos en que Déu està de la pròstata i el Sol ha brillat, per la seva absència.
I tot això em duu a preguntar-me...
-Què és el que determina que una persona normal, un bon dia, es desperti d'un humor que fa que "el asesino del Naipe" al seu costat sigui l'adorable Tinky-Winky?
La resposta a aquesta pregunta, exceptuant alguns casos concrets2, era fins ara una gran incògnita per a la humanitat...
...Però avui servidor presenta en primícia mundial reveladores informacions que contribueixen a explicar aquest fet! En un instant de lucidesa mental produït per la temeraria ingesta dels líquens adherits a un tomàquet que duia 2 setmanes a la nevera servidor ha el·laborat una perla de teoria destinada a revolucionar el nostre concepte de fisio-psico-biologia (si es que en teniem algun...). A continuació l'exclusiva de l'article que veurà la llum al pròxim número de la revista Science:
Las tres leyes de ffice:smarttags" />la Puteormodinámica3
1ª ley de la puteormodinámica:
"la mala leche no se crea ni se destruye, solo se transforma"
Aquest principi ens enuncia allò que inconscientment ja sabíem: que la mala llet no pot volatilitzar-se i desaparèixer del mapa sens més (tal com fa servidor cada cop que a casa toca fregar els plats). No, amics, la mala llet només pot ser processada per l'organisme i transformada per aquest (en una úlcera, en hipertensió, en un gra als genitals...) o com a molt, en última instància, transmesa d'un individu a l'altre.
És per això que, si volem treure'ns la mala òstia que portem a sobre, ja podem oblidar-nos de la típica frase "me'n vaig a dormir una estoneta aviam si se'm passa" (perquè així l'únic que aconseguirem serà mantenir-la dins nostre i acabarem desenvolupant una fantàstiques hemorroides que ens tindran una temporadeta allunyats de la bicicleta).
El millor que podem fer en aquests casos doncs i, de fet, l'única sortida raonable que tenim si no volem posar en un seriós compromís la nostra preciada salut, és transmetre aquesta mala llet a algú altre... que per alguna cosa no estem sols al món...
Com fer-ho? Bé, això pertoca a cadascú determinar-ho. No obstant, perquè us en feu una idea, la meva opció a l'hora de fer-ho és adoptar una actitud que jo anomeno P.C.P. o Pauta-de-Conducta-Pseudo~amelinesca (Uséase: Com l'Amelie Poulain, però en "versió fill de puta").
Incloc uns links a la pàgina web d'una prestigiosa universitat (amb la que aquest blog ha signat un conveni de col·laboració) que il·lustren aquest tipus de comportament i us en facilitaran la comprensió: Senzill exemple 1, Senzill exemple 2, Senzill exemple 3.
2ª ley de la puteormodinámica:
"La mala leche disponible para el puteo útil en un sistema en funcionamiento tiende a decrecer, aunque la mala leche total permanece constante".
Aquesta llei, que pot formular-se de diferents maneres i, a primera vista, sembla difícil d'entendre, enuncia que per molta mala llet que alberguem al nostre interior només podrem utilitzar una part d'aquesta a l'hora de realitzar "puteig útil". El rendiment d'un procés transmisor de mala llet, per tant, és limitat i mai arribarà a ser del 100%; és a dir: mai podrem curar-nos en salut i quedar-nos a gust transmetent als nostres congèneres tota la mala llet que portem a sobre d'una sola tacada .
D'entrada aquesta perspectiva pot semblar desesperançadora, però, com tot en la vinya del Senyor, si som capaços d'aturar-nos i observar amb deteniment la Mare Natura, ella ens proporciona un meravellós exemple de com treure el màxim profit d'un procés:
En els nostres organismes, la glucòlisi (la degradació de la mol·lècula de glucosa en compostos més simples per extreure'n l'energia) no es realitza en un sol pas, ja que de ser així s'alliberaria molta més energia que la que podria emmagatzemar-se de forma efectiva (seria com intentar carregar el Zippo directament del surtidor de la benzinera). El que fa la cèl·lula, en canvi, és dividir el procés global en etapes: "ara et degrado una mica, ara una miqueta més, i pum! Ni te n'has adonat i t'has convertit en 6 H2O+ 6 CO2 mentre jo m'he quedat amb uns N1-(5-Phospho-D-ribosyl)-ATP’s chachis!
Què en podem aprendre de tot això4? Doncs que la millor manera de treure’s de sobre eficaçment la mala llet és dosificant-la. El millor mètode és destil·lar-la i anar-la traspuant poquet a poquet per tots els porus, repartint-la així al personal en còmodes plaços (sense entrada) al llarg del dia.
A fi d'augmentar la percepció del concepte, encara que us emplaço a deixar volar la vostra imaginació en l'aplicació de la teoria, presentaré també uns exercicis pràctics creats pels meus col·legues universitaris sobre com dosificar la mala baba i així augmer-ne l'efectivitat: Exercici pràctic 1, Exercici pràctic 2, Cas d'aplicació real
3ª ley de la puteormodinámica:
"No se puede llegar al cero absoluto mediante una serie finita de puteos"
Aquesta llei ens parla del zero absolut que (apart de ser la qualificació que obtindré en els exàmens de juny com segueixi dedicant-me a escriure estupideses enlloc de posar-me a estudiar en serio) és un concepte ideat per a definir aquell punt en que no existeix dins nostre ni un àpex, ni un bri, ni un "solo la puntita" de mala llet. Un estat de serena tranquil·litat al que molts anomenaven el Nirvanna fins que el cantant va decidir fer bricolatge al seu encèfal amb un Colt del calibre 45, demostrant així que, pau interior, el que es diria pau interior, molta no en tenia...
La tercera llei enuncia que el zero absolut és un concepte ideal, es tracta d'un estat abstracte al qual, per molt que putegem el personal, mai podrem arribar perquè sempre quedarà dins nostre un remament de mala llet, tal com els posos del cafè o com la goteta McGyver que, per més que facis "el molinete" amb el rabo per eixugar-te, sempre acaba aconseguint groguejar-te els calçotets.
Conclusions de l'estudi:
D'aquest acurat anàlisi del panorama malalletístic podem extreure'n diverses conclusions:
De la primera llei podem concloure que la única manera d'expulsar la mala llet és transmetre-la a algú altre.
| |
Mal día para dejar de fumar...
