Conte
~ Una història d’ «amor» ~ffice
ffice" />
Hi havia una vegada, en un llunyà país, un rei molt ric molt ric i un poble molt molt pobre... Resulta que el rei tenia una filla que s’havia de casar per nassos i no trobava amb qui fer-ho per culpa d’un subtil problema: no tenia ulls.
A part d’aquest insignificant inconvenient la resta eren virtuts: no roncava massa fort, havia après (no sense esforç) a donar la mà, i si a taula deixava anar alguna ventositat era perquè el seu organisme era molt sensible a les inclemències del món exterior. Tot i això la gent seguia sense voler casar-s’hi, per pur capritx, òbviament, ja que la noia era tot un àngel...
El temps transcorria, i al rei se li crispaven els nervis cada cop que pensava en la possibilitat que la seva estimadíssima filla no trobés marit... i, per tant, no arribés a emancipar-se mai.
L’espera es va prolongar fins que, un dia, un cavaller molt ben plantat va arribar al regne amb l’única intenció de casar-se amb la princesa. El jove va anar a visitar el sobirà, per tal de demanar-li el monyó de la seva filla (ella era manca d’un braç per causa d’una malformació congènita) i el rei, a qui la notícia omplí de joia, exclamà:
- Gràcies a Déu, pensava que no quedaven en aquest món persones sensates que no creguessin en la creació de vida artificial!
- Doncs aquí em té, disposat a casar-me amb la seva filla. -Respongué el foraster tot orgullós- El monarca hi accedí, i la notícia de la boda s’escampà per tota la contrada.
Els preparatius van començar: grans pancartes de felicitació en l’idioma matern dels nuvis penjaven de totes les balconades; rams de flors, estendards i milers de garlandes havien estat col·locats estratègicament per tal d’evitar a aquelles persones que tenien el cor especialment sensible cobriments i d’altres espontànies manifestacions de goig en veure la princesa. El sacerdot (casualment especialitzat en exorcismes), havia vingut des de molt lluny amb l’únic propòsit de casar-los.
Aquell dia el rei va fer premiar el matrimoni de fidels (i muts) servidors que es van encarregar de construir i dissimular entre les vestidures el carret que feia servir la princesa com a medi de locomoció, ja que gràcies als seus serveis havia estat possible mantenir el secret que no tenia cames fins el dia de la boda.
Finalment va arribar el jorn més feliç de la vida de la princesa (i de son pare), ella estava radiant, encara que el poble no va poder comprovar-ho pel singularment gruixut vel que li cobria la cara. El carret, repintat i especialment engreixat per l’ocasió, va funcionar a la perfecció, donant-li un avanç majestuós...
En un instant, però, la tensió va augmentar, al rei se li va fer infinit el camí cap a l’altar, li semblava que no arribaria mai, i encara més por tenia que el nuvi no es presentés...
Però res d’això ocorregué, tot anà com una seda i aquella profunda angoixa que sentia va acabar d’extingir-se en sentir a la princesa pronunciar un sí intel·ligible per primera (i última) vegada en la seva vida.
Per fi el moment del petó havia arribat, ella enretirà delicadament el vel amb el tentacle que li aflorava de la nuca i es disposà a rebre’l, mentre es netejava dissimuladament les engrunes dels polvorons que li havien donat per evitar que babegés. Ell va tancar els ulls (a ella no li calia) i, armant-se de valor, la va besar...
I quina va ser la seva sorpresa quan, després d’aquell terrible moment, va aixecar la vista... No podia creure el que veia! Aquest fet estava fora de totes les seves expectatives! Davant seu, la princesa romania immòbil, balbucejant, exactament igual a abans del bes. No s’havia transformat en res!
Però ara ja era massa tard per fer-se enrera, tothom els aplaudia, i el rei havia col·locat convenientment una parella de guàrdies al davant de cada porta.
Així doncs, els dos enamorats emprengueren la lluna de mel, i uns dies després es varen retirar a viure al “bungalow” de la costa.
Ella va seguir vegetant feliçment la resta de la seva vida mentre que, per la seva part, ell... diguem-ne que reflexionava profundament sobre el pèssim sentit de l’humor de les fades, i de tots els seus avantpassats...
Mal día para dejar de fumar...
