El día que conocí a Manel Fuentes…

 

 Un bon dia de l'any passat vaig començar a treballar com a captador de socis per a la Creu Roja. Feina consistent en saltar amunt i avall pel carrer intentant convèncer als amables transeünts que el Dia del Judici Final està pròxim i que si no fan una donació anual per una bona causa les seves ànimes aniran de pet a l'infern on, entre d'altres suplicis, els obligaran a fer comentaris de text dels articles de "La Razón".

 

 La cosa és que, sense saber massa bé com hi havia anat a parar, allà estava jo, plantat enmig de Rambla Catalunya, amb un uniforme de la ONG en qüestió i la tasca d'explicar a algú en que consistia la labor de Creu Roja a partir d'una sessió formativa de 2hores de les quals l'únic que podia recordar amb claredat era "que a la gorda del seient del davant se li veia la ralla del cul"...

 

 I aquí és on el Manel entra en la història, pujant desprevingut per la Rambla, aliè a la criatura que l'espera a l'altra banda del semàfor amb la intenció d'abordar-lo per fer-lo soci o, si més no, per xerrar-hi una estona i treure's del cap una imatge que perfectament podria frustrar-li qualsevol futur intent d'erecció.

 

 Així doncs, "ni corto ni perezoso" vaig abalançar-me sobre seu i, sense donar-li temps a reaccionar, vaig començar a lloar les virtuts de contribuir amb tan honorable causa, deixant entreveure subtilment que, apart dels morals, això també comportava beneficis fiscals.

 

 Per alguna inexplicable motiu (que molt possiblement guardava relació amb "la hucha de la gorda") en Manel no va acabar de copsar la importància de col·laborar amb la Creu Roja però, increïblement, va interessar-se pels meus quefers quotidians, per com em deia, a què em dedicava, si m'agradaven les pel·lícules de gladiadors...

 

I jo, que en un principi no tenia cap intenció de comentar-ho, vaig acabar explicant-li que de tant en tant escrivia alguna cosa, que fins i tot un dia havia fet un monòleg (i que cada any espero amb delit l'arribada de la Setmana Santa per tragar-me les reposicions de Ben-Hur i Espartaco).

 

Així doncs, li vaig donar un parell de relats que casualment duia a sobre i vam quedar que si li agradaven li faria arribar el monòleg. I d'aquesta elegant manera fou com en Fuentes va quedar com un senyor alhora que evitava fer-se soci de Creu Roja...

 

 El que em sorprengué, però, fou que en trucar-lo a la ràdio, quan ja no tenia cap necessitat de treure-se'm de sobre gentilment, enlloc de d’aplicar-me el J.W.R.P. (de l’anglès: “Jehova’s Witness Response Protocol”, altrament conegut per les sigles A.T.P. (del castellà: “A Tomar Polculo”) em va donar a entendre que estava interessat en llegir el famós monòleg. I vam acabar quedant que en cosa d'una setmana aniria a la que ara és la seva antiga emissora i li interpretaria.

 

Després d'una setmaneta d'ansietats nocturnes que no li desitjo ni al propi Macbeth finalment va arribar el dia. Vaig agafar la bici, em vaig plantar davant l'imponent edifici de RAC1 i, després de prendre nota mental que si algun dia m'havia de suïcidar ho faria des d'allà (quines vistes!) vaig entrar per la porta principal.

 

Mentre esperava l'ascensor vaig prometre'm que d'entrada li deixaria les coses ben clares: "que per més que ell fos una figura mediàtica jo no em rebaixaria en cap moment per aconseguir un tracte de favor, que tinc una decència, un honor, i que si s’ha de chupar algo es chupa, però amb tota la dignitat del món”.

 

 Un cop a dalt, a recepció, em varen dir que l'esperés un moment, que ara venia. Efectivament, als cinc minuts aparegué i, després de saludar-me amb un "Què passa, figura!", em va conduir a una sala apartada on havia de procedir a interpretar el monòleg.

 

 ...I, altre cop sense saber massa bé com m'havia fotut en aquell "fregao", allà estava jo, un divendres al matí, de ressaca, en dejú, amb "el Fuentes de la tele" a l'altra banda de la taula i l'imperatiu moral de fer-lo riure, o almenys de fer-lo soci de Creu Roja.

 

 Vaig entrar a la sala fet un sac de nervis: suor freda cobrint-me el front, els pèls del clatell de punta, una parpella que havia decidit fer-se autònoma i contraure's quan li rotava i, en general, cadascun dels sistemes del meu organisme funcionant a la seva puta olla amb una coordinació digna d'arquitecte i mestre d'obra.

 

 I així, amb més pena que glòria vaig asseure'm per començar a desgranar el relat. A mida que anaven transcorrent els minuts cada cop sentia menys nervis, menys tremolors, menys palpitacions. De fet cada cop sentia menys el meu cos. Semblava com si la meva ment se n'hagués separant, abandonant-lo per realitzar un viatge astral (probablement a la recerca d'un altre receptacle amb més probabilitats d’èxit entre el gènere femení).

 

Però, com a home racional que sóc, vaig desestimar ràpidament aquesta pagana suposició en favor de la hipòtesi que el meu cervell, davant tal estat de nerviosisme, havia reaccionat secretant alguna mena d'opiaci endogen, igual que aquelles gaseles que veus als documentals de La 2, que després de corre's tota la sabana, la manta, i part de l'edredó en una fugida desesperada, quan va el guepard i finalment les enganxa i se les comença a cruspir vives pel coll, aleshores se les veu estiradetes tranquil·lament... deixant fer... les ties allà, relaxades, com si s'haguessin fumat un "chino"...

 

I d'aquesta forma ocorregué que, gairebé sens adonar-me'n, ja havia arribat al final del monòleg i en el marcador figuraven tres "hehehe's" discrets (gairebé per sota el nas) i un parell de "jajaja's" ostensibles, que deien força en favor de la meva capacitat com a monologuista (o de la seva com a actor).

 

Satisfet a parts iguals, tant per haver-lo fet riure com per haver aconseguit contenir l'imminent atac d'epilèpsia, i acceptant com un fet de la més elemental lògica que el següent pas era que m'indiqués amablement el camí cap a la porta, quina no va ser la meva sorpresa en sentir que les primeres paraules en sortir de la seva boca foren: "Perquè tu, Omar, en un programa de tele què faries?"

 

En aquells moments, al “Fate International Airport”, situat en la dimensió paral·lela on els events encara no succeïts esperen el seu torn, l'atac d'epilèpsia somreia cofoi a l'hostessa mentre facturava l'equipatge, ja a punt d'embarcar en el vol 714 amb destinació a l'Existència d’un Servidor.

 

Sí, ho reconec, em vaig quedar paralitzat, balbucejant. No sabia què dir, ni què fer, ni quants euros són 1.413ptes. De la pròpia joia i il·lusió que sentia em costava articular les paraules, talment com a la Infanta Helena el dia de la seva boda!

 

I el sr. Manel Fuentes, que probablement en aquell moment va veure clar que davant d'una càmera jo podria batre el rècord Guiness de convulsions per minut (establert el dia del Carnavalona per Joan Clos embotit en una samarreta fosforito, ballant frenèticament el Maria Caipirinha a 112 Herz’s) hàbilment va trobar una transició per a la situació tot dient-me: "Mira, fem una cosa, tu tot el que facis m'ho vas enviant i, així com potser no arribem enlloc, potser arribem a una col·laboració".

 

En sentir-lo pronunciar la paraula "col·laboració" (i un cop comprovat que després d'articular-la no deixava caure a terra cap pastilla de sabó en actitud sospitosa) els meus esquemes van acabar de quedar pulveritzats. Es clar que això ara ja importava poc, doncs a aquelles alçades el meu encefalograma era un calc exacte del del lunni groc (per no tornar a mencionar la Infanta Helena).

 

A partir d'aquell instant només sóc capaç d'evocar amb lucidesa dos records.

 

-El primer: L'estupor de constatar que, per algun estrany motiu, el vol 714 devia haver estat endarrerit o cancel·lat, car el moment crític havia passat i jo encara no havia començat a treure escuma per la boca.

 

-I el segon: Quan ja m'havia despedit i em disposava a sortir de l'emissora, a recepció vaig fixar-me en un noi que esperava: les axil·les de la camisa visiblement suades, un familiar tic a la parpella i una angoixada expressió de “nominado a abandonar La Academia” al qual en Manel saludava amb un: "Què passa, figura!"

 

 Acte seguit vaig sentir un Ssshhhhhhhhhhhh!!!! similar al d'un extintor buidant-se i, en aquell precís instant, vaig tenir la certesa que el vol 714 no només no havia estat cancel·lat, sinó que, a més, acabava de prendre terra al nou destí al qual havia estat desviat...

 

-Fi-