|
Mal día para dejar de fumar...
http://20six.co.uk/osojoso
powered by
20six.co.uk
|
Mal dia per deixar els culebrons...
PASIÓN DE GALLINÁCEAS ~ FULL VERSION Bé... Després d’aquestes 2 setmanetes, període durant el qual he desenvolupat la meva faceta més altruista realitzant treballs per a la comunitat (era això o el trullo) torno fidel a la meva cita amb el blog per que veieu que aquest cop tinc intenció de corregir-me i per demostrar a la societat en general (i al senyor jutge en particular) que sóc un home de profit, capaç d’adquirir compromisos i acomplir-los amb regularitat, provant-se així que estic plenament facultat per esdevenir un ciutadà honorable, un bon pare de família i bla bla bla...
Així doncs, tal com havia promès al post anterior, aquí teniu la truculenta crònica dels infortunis que aquest estiu van decidir confluir sobre l’individu que escriu aquestes ratlles...
És tracta d’una història de fricció ocorreguda a l’agost de 2005 en un pis del barceloní barri de Gràcia, situat a cinc minuts del centre neuràlgic de les festes, i habitat usualment per la mare del protagonista (que per aquelles dates es troba absent, de vacances a l’Argentina).
Tot i que ja està acabat, el relat anirà apareixent per fascicles, de manera que aquest post s’anirà ampliant poc a poc fins arribar al final. El motiu d’això és que, d’aquesta manera, la cosa tindrà més ganxo i, com el Cor de la Ciutat, dia rere dia anirà creant expectació (ehem... i també perquè m’ha quedat d’un llarg que a l’igual us la llegiu tota d’una tirada).
La història es titula “Pasión de gallináceas”1 i, tal com en altres ocasions, per mantenir l’anonimat dels personatges (i d’evitar possibles demandes per difamació he decidit emprar noms ficticis triats a l’atzar d’entre el magnífic ventall d’apel·latius amb que ens obsequien els culebrons veneçolans).
Tot i això, si heu navegat anteriorment per aquestes pàgines, és possible que us soni algun personatge...
“Pasión de gallináceas”
Drama en un acte (sexual)
I
Agost de 2005. Festes de Gràcia. Nit, xafogor, alcohol... un còctel explosiu (llençat contra la guàrdia urbana).
Disposat a posar fi a la depressió que arrossega des del seu últim desengany amorós (quan descobrí que la noia del vestit vermell que el mirava “d’aquella manera” era en realitat un extintor) en Carlos-Wilfredo, protagonista del nostre relat, decideix acceptar l’oferta dels seus companys de feina i sortir de casa per anar de festa.
No es que en tingui massa ganes, de fet amb prou feines si pot reunir forces per somriure. Però la insistència dels amics venç la seva reticència inicial i acaba arrencant-lo del sofà del domicili familiar on havia passat els últims tres dies anquilosat, subsistint a base de Dog-Chow i fantasiejant amb la idea de calar foc a la casa “només per tornar-la a veure”...
Acorden de trobar-se a l’estació de Fontana i quan hi arriba topa amb una gentada que allò sembla el Camp Nou2. Ni que estiguin subhastant el número de mòbil de la Britnispirs esa... Confús, es pregunta: "Per què? Quin caprici del destí, quin designi de la Fortuna, quin ocult motiu amaguen els Déus per fer que tothom decideixi quedar precisament allà?" (a l’única parada de metro de la zona) ...I és capficat en aquest estimulant pensament que el sorprèn ella.
La Maria-Lucrecia. L’últim gran amor d’en Carlos-Wilfredo...
(pausa rollo flashback)...
Es conegueren una màgica nit de març i al cap de poc s’embarcaren en el que seria la relació de parella més llarga que en Carlos-Wilfredo mai havia viscut. Al seu costat ell aprengué a obrir el seu cor, a superar les pors i deixar-se caure en braços d’algú...
I encara a dia d’avui, a vegades, recorda ell amb nostàlgia aquella època daurada, i la d’òsties que va arribar a fotre’s contra el terra...
La qüestió és que, malgrat feia ja mesos que ho havien deixat, i malgrat els dos sabien que era impossible tornar a provar-ho ("perquè no funcionaria", en ocasions encara quedaven, xerraven i es netejaven mútuament les ferides, compartint aquell carinyo que tanta falta ens fa a tots per fer més suportable la crua quotidianitat.
I fins i tot durant algun encontre, encisats pels miratges de la memòria, s’oblidaven de tot i acabaven fent... diguem-ne... “una retrospectiva dels vells temps” (que pel seu contingut, seria poc recomanable emetre a l’hora que fan els Lunnis).
(Fi del flashback)
La qüestió és que en Carlos-Wilfredo (que, no ho oblidem, últimament està enfonsat en un forat fangós sense aparent sortida) interpreta aquesta coincidència com una mà estesa des del cel: una ocasió de compartir amb algú estimat les adversitats amb que no para d’ensopegar.
I admirablement aquella nit, una de les poques en que el nostre amic “no està per retrospectives” sinó que el que realment necessita és algú proper que l’escolti, l’abraci i li digui que tot anirà bé, el destí li’n brinda una oportunitat d’or propiciant l’encontre amb la Maria-Lucrecia!
És per això3 que ambdós decideixen que, en acabar la festa, ella l’avisarà amb una trucada perduda i es trobaran al pis de Gràcia, on disposaran d’intimitat per que ell li expliqui tot amb calma i ella alleugi la tristesa de la seva ànima amb el lenitiu de la tendresa i el bàlsam de la comprensió. (Repetiu amb mi: “Oh! Pobre Carlos Wilfredo!)
El cas és que just després d’acordar-ho, curiosament (talment com si el narrador volgués escurçar la història per anar-se’n a dormir d’una punyetera vegada) en Carlos-Wilfredo troba els seus companys de feina, amb qui dia rere dia es delecten de l’amable tracte que dispensen els transeünts de la Rambla a qui intenten fer socis de la Creu Roja.
Segueix a continuació la crònica d’una llarga etapa de la nit que hem decidit excloure del relat per allunyar-se massa del tema central de l’obra (i per l’amnèsia associada a la ingesta de quantitats industrials d’alcohol). Així doncs, fem un canvi de capítol que servirà com a transició per al salt al futur de la narració...
II Són ja les quatre de la matinada...
Fa una hora que han tancat les barres...
Els amics comencen a despedir-se...
Okupes i Guàrdia Urbana ja han acordat hora i lloc i estan acabant d’ultimar els detalls de la batalla campal de l’endemà...
El 5% de sang al torrent alcohòlic d’en Carlos-Wilfredo aconsegueix finalment irrigar el seu cervell tot suggerint-li la possibilitat de tornar a casa. Ell hi accedeix i enuncia als companys la seva imminent retirada oferint als qui ho desitgin una plaça on dormir a casa sa mare. Dos d’ells, en Kevin-Federico i en Quentin-Ramiro, accepten la proposta. I d’aquesta manera és com tots tres comencen el llarg viatge de retorn...
(En termes estrictes, el trajecte des del lloc on acaba la festa fins la casa de l’interfecte a penes si dura 10 minuts, això no obstant, el qualificatiu de llarg és més que apropiat, doncs la distància més curta entre dos punts és la recta i caminar dibuixant enormes esses al terra no és el paradigma de la rectitud.
Si a això sumem les freqüents "aturades a boxes" (per orinar en uns containers / jugar a futbol amb una llauna / vomitar entre els cotxes / tirar els tejos a unes guiris / descobrir que per ser guiris tenen el cabell molt curt, i que deuen ser alemanyes perquè porten unes esvàstiques molt maques cosides a la caçadora / cantar el "Cara al Sol" en un vergonyós i vil intent per sortir del tràngol / descobrir amb angoixa que per la vorera del davant s'acosta un nodrit grup de maulets beguts / etc. ) el resultat és una hora ben bona per cobrir el recorregut). Finalment arriben al domicili de la mare d’en Carlos-Wilfredo, la casa on visqué durant 20 anys, i precisament quan aquest es disposa a obrir la porta de carrer, li sona el mòbil: és la perduda de la Maria-Lucrecia4.
Mentalment repassa les circumstàncies: (1) Ja gairebé és a casa. (2) La tristesa no ha minvat massa però (3) compta amb dos companys que l’animaran i (4) una companya que escoltarà les seves penes i a qui podrà adormir-se abraçat (innocentment, malpensats).
Així doncs, amb el consol que, malgrat la mala ratxa, les circumstàncies semblen conjurar-se per fer-li costat, somriu interiorment alhora que es pregunta si la mala època estarà a punt d’acabar...
Angelet...
No sap que això només és l’aperitiu...
III
Arriben a casa, i abans d’anar-se’n a dormir, decideixen seure al sofà de la sala d’estar i fer petar la xerrada una estona tot fent uns porros. En Carlos-Wilfredo, no obstant, no en tasta ni una calada (bàsicament perquè pot ser que un dels seus pares estigui llegint això ara mateix). Afortunadament, però, allò no és el Cronicas Marcianas, i el nostre amic, tot i no anar drogat, és perfectament capaç de seguir la conversa animadament.
De fet així ho fa fins que, en un moment donat, la Maria-Lucrecia pren la paraula i comença a enfotre-se’n d’ell alegrement, rient-se’n obertament i arribant inclús a reproduir en to burlesc comentaris que havien estat expressats en la intimitat d’una relació de parella... (Vamos, que potser allò no serà el Crónicas Marcianas, però pel que a causticitat respecta aquestes particulars “Crónicas Furcianas” no tenen res a envejar-li al programa del senyor Sardà ).
L’esmentat comportament desconcerta i fereix en Carlos-Wilfredo (repetiu amb mi “Oh, pobre Carlos-Wilfredo!) que, confós, no acaba d’entendre què diantre està passant, ni el motiu de tan viperina conducta.
És cert que de vegades havien jugat a picar-se davant dels altres: les crítiques àcides formaven part de la broma i la cosa tampoc anava a més. Però tenint en compte:
a) Que aquests dies ell està amb una depre de considerables proporcions
b) Que ella ho sap. c) Que per molta conya que fessin mai havien deixat anar mordacitats de tal calibre.
Pot concloure’s, doncs, que la srta. Maria Lucrecia no acabaria de ser la persona més idònia per atendre el telèfon de l’esperança, acompanyar moribunds en el seu trànsit final, fer exploracions de pròstata o, en definitiva, qualsevol tasca que requereixi un mínim de tacte.
Tot i això en Carlos-Wilfredo, sigui perquè potser ella ho diu inconscientment, sigui perquè ja fa temps que va deixar d’intentar entendre les dones, o (més probablement) perquè porta a sobre un “cogorcio” que el desposseeix de tota funció cognitiva superior, decideix no donar massa importància a l’incident i passar-lo per alt per concentrar-se en altres labors més productives, com mirar el sostre, balbucejar incoherències o taral·lejar la melodia de “Barrio Sésamo”; entretant s’esforça a metabolitzar l’etanol (que arriba al seu fetge en unes onades que riu-te’n tu del tsunamis tailandesos...).
D’aquesta manera –pensa ell- al cap d’una estona estarà més recuperat i així, si a la Maria-Lucrecia li ha passat la dèria, potser la situació encara s’arregla i tal com semblava (quan es trobaren al principi de la nit) finalment ella li fa costat en l’adversitat, i escolta les seves penes, i eixuga les seves llàgrimes...
(...i s’acaben les guerres... i s’arregla la fam al món... i els Estats Units s’adhereixen a Kyoto... Oh, simples mortals! Que ingenus arribeu a ser! ...En la vostra obcecació, us enganyeu, i resistiu la voluntat dels Déus de l’Olimp quan aquesta és més que evident!)
Pobre il·lús. No sap que l’abraçada de Morfeu és imminent.
3...
2...
1...
ZzZzZzZzZzZzZzZzZzZz.......
IV
Són les 10:00 del matí.
Un nou dia comença.
Els raigs del Sol ja s’escolen lentament a través de la finestra de la sala d’estar. El cel s’ha tenyit d’un intens blau clar, petites perles de rosada amaren les fulles dels arbres i les orenetes canten felices, alienes a les infeccions que aviat els transmetran els fètids coloms urbans.
Amb el cos encartonat, la llengua com una catifa i una colossal ressaca en Carlos-Wilfredo obre els ulls i comprova amb estupor que ha passat la nit al sofà.
Hàbilment dedueix que aquest fet molt probablement és el causant de la pètrea sensació de rigidesa que li impedeix girar el coll, donant al seu caminar un pintoresc aire al “hombre de hojalata de El mago de Oz”.
L’única diferència és que, així com l’home de llautó buscava afanyosament un cor per poder tenir sentiments, en Carlos-Wilfredo regalaria gustós el seu; perquè s’està sentint més desenganyat que el dia en que va assabentar-se que el “Ratoncito Pérez” només porta regalets quan se’t cauen les dents de llet (i que el seu pla d’evitar sistemàticament qualsevol cítric per desenvolupar un flamant escorbut havia estat un fracàs i el seu somni de tenir un poni se n’anava a la merda, juntament amb la resta de peces dentàries)
Hàbilment torna a deduir que, en aquest cas, el sentiment de despit que l’omple molt probablement guardi relació amb la quantitat de llits que hi havia disponibles per dormir com una persona, i amb el fet que, apart de no dur-lo a cap d’aquests, ni tan sols l’han cobert amb un trist llençol o l’han estirat al sofà... Al contrari: en un rampell de poesia l’han deixat allà assegut, com a silenciós homenatge al jubilat anònim que fa la fotosíntesi en un banc de la plaça.
Però bé... En aquesta vida, com als restaurants chinos, les coses no són el que semblen a primera vista i, si es busca objectivament, sempre se’ls pot trobar una explicació raonable (“No, honolable Inspectol de Sanidad. Eso no sel cucalacha. Eso sel curiosa valiedad de oliva-negra-con-patas que existil en China" ).
El més probable és que els altres s’hagin anat quedant adormits i ell hagi estat l’últim en despertar-se. Senzillament, deuen haver-se llevat abans i han anat marxant cap a casa, deixant-lo dormir com a bons companys...
Així doncs, un cop aclarida la situació, i per tal d’afrontar el nou dia que neix amb empenta i energia, es disposa a dutxar-se i posar-se alguna peça de roba neta de les que, després de la mudança, encara queden a l’armari de la seva antiga habitació.
La seva habitació...
Quins records...
Tota la infància l’ha passat allà...
Potser fins i tot encara torna a arraulir-se “al seu llitet de tota la vida” per mandrejar una estoneta, com quan era un feliç vailet que només havia de preocupar-se per l’hora a la que començava el “Musculator”...
I amb el somriure que li inspira aquesta plàcida visió en Carlos-Wilfredo entra a la cambra i, amb una memorable cara de gilipolles, contempla com “sobre el seu llitet de tota la vida” en Kevin-Federico i la Maria-Lucrecia estan entortolligats, entregats a una sinuosa dansa i disfrutant per un tub5 dels dolços nèctars de la passió.
Allà davant la té. La seva dolça Maria-Lucrecia. Sorpresa “in Traganti”, en plena genuflexió, consagrada a exemplificar el famós lema “prefiero vivir arrodillada que morir de pie”... Com per que després diguin que els dislèxics poden fer vida normal!
D’immediat en Carlos-Wilfredo efectua l’acte reflex de tancar la porta i, també en un rampell de poesia, es queda palplantat a l’entrada de la seva habitació. Mut. Catalèptic. Aquest cop en silenciós homenatge al jubilat anònim que contempla captivat les obres del Metro. (Repetiu amb mi “Esas cosas a ti no te las hacía... eh, Carlos-Wilfredo!)
Després d’aquest peculiar minut de silenci (només interromput per la llunyana remor d’algun que altre “Oh sí! Dame más! Métemela toda! ¿Ah, que ya estaba toda?), el company Carlos-Wilfredo, tot ofuscat, se’n torna a la sala d’estar, recull gots i llaunes, buida els cendrers i, quan recupera una mica la capacitat de reacció, s’asseu al sofà i fa l’únic que podria fer en aquells moments: Flipar en coloraines.
Infinitat de pensaments i sentiments s’arremolinen al seu interior. La passió i la raó estan embrancades en una lluita aferrissada. És cert –pensa- que ella és perfectament lliure de fer el que més li plagui en cada moment. De fet, què seria de nosaltres si no poguéssim conduir les nostres vides tal com ens sembla, emparats pel lliure albir?
D’altra banda, una cosa és el lliure albir i l’altra és “follar-se a un complet desconegut al llit de l’antiga parella mentre aquesta està tirada al sofà, on l’han deixat adormida (abandonada a metafòriques representacions de la tercera edat) mentre esperava vanament una mica de l’afecte i l’atenció que li havien promès”.
Grans tribulacions turmenten el nostre amic que, desesperat, clama al cel preguntant-se si la situació podria ser pitjor.
No sap que, si una cosa agrada a Déu-nostru-senyor, són els reptes...
V I entretant aquest drama es succeeix vertiginosament dins el cap d’en Carlos-Wilfredo, de sobte apareix per la porta de la sala en Quentin-Ramiro, que en un moment de la nit s’havia aixecat zombificat i, a les palpentes, havia anat temptejant per totes les habitacions de la casa semi-inconscient, a la recerca d’un jaç on dormir, per finalment acabar ficant-se al llit de la mare d’en Carlos-Wilfredo (Sort que aquesta estava de vacances a l’Argentina; perquè si apart de trobar-se’n un tirant-se l’ex-nòvia se n’arriba a trobar un altre tirant-se a sa mare la cosa ja hagués estat surrealista...).
En Carlos-Wilfredo, massa astorat encara per reaccionar coherentment, el saluda com si no passés res (dissimulant la profunda buidor en que es troba la seva ànima) i li suggereix d’anar a esmorzar a algun dels bars amb terrassa que hi ha per les places de Gràcia (dissimulant la profunda buidor en que es troba el seu frigorífic).
Però, quan ja es disposava a emprendre el camí –“oh tristeza, oh dolor!”- recorda amb aflicció que anit va deixar-se les bambes i part de la vestimenta a la seva habitació (i a aquelles alçades qui sap a quina mena de jocs fetitxistes poden estar éssent sotmeses...).
Ara es troba entre l’espasa i la paret: Massa nerviós com per contemplar la idea de tornar a entrar-hi i recuperar el calçat (-A lo vuestro, eh! Yo cojo esto y me voy. No, pero seguid follando, eh! Como si nada...!) i alhora torbat pel fet d’haver de sortir al carrer, descalç i semi-nu...
Finalment, quan ja es visualitzava caminant pel barri amb els tacons de sa mare i un pareo fet amb draps de cuina (perseguit per una munió de turistes japonesos àvids per retratar-se al costat del “Tipical Spanish Homeless”), en Carlos-Wilfredo entreveu sota el sofà un parell de bambes blaves, dos números més grans que les seves, propietat d’en Kevin-Federico... Sense pensar-s’ho dos cops se les calça, es posa roba semi-decent que ha trobat a l’estenedor i fuig de casa allunyant-se de tan tèrbol escenari.
El nostre amic camina pels carrers amb pas vacil·lant, sentint-se ridícul i insegur, no només pels sabatots i la indumentària (que li donen un pintoresc aire al “hombre de hojalata vestido por Ágata Ruíz de la Prada" ) sinó també per la contrarietat dels seus propis sentiments.
No acaba de veure clar si té dret a sentir rancor cap a la Maria-Lucrecia. Ha perdut el contacte amb si mateix: Ja no és capaç d’escoltar aquella veu interior que el guia en els moments difícils (i mira que aquesta s’esforça en fer-se sentir bramant qualificatius que van de “bagassa esmegmòfaga” en amunt).
Però bé, arribat a la plaça de la Virreina, ja assegut en un bar i amb un cafetó entre les mans, les coses es veuen diferent. Concretament: pitjor.
No obstant, aquest cop no està sol; compta amb el seu amic Quentin-Ramiro, que almenys sap que fer costat a algú no consisteix en utilitzar indiscriminadament el seu llit per representar la versió teatral de clàssics del cinema com “Garganta Profunda”, “El alegre Butanero IV” o “El fontanero, su mujer y otras cosas de meter”.
S’estan allà, xerrant més d’una hora, i el seu amic, que estudia psicologia, l’ajuda a sortir del dilema il·lustrant-lo en la lleugera diferència entre els conceptes “libre albedrío” i “escopir a les ferides”; alhora que li acaba d’aclarir alguns dubtes com que l’actitud que ostentava la Maria Lucrecia no té res a veure amb el que comunament es coneix com a “lapsus linguae”.
I així és com, després duna llarga estona parlant, el nostre protagonista se n’adona que darrere l’adversitat sempre hi ha alguna cosa bona, descobrint en la persona del seu amic a un company fidel.
I també a un bon conversador, perquè amb la seva serena dissertació en Quentin-Ramiro ha aconseguit que en Carlos-Wilfredo oblidi el punyent drama que torba el seu cor i sigui capaç de deixar volar la seva ment, lliure de la càrrega que sostenia, per pensar en altres coses (per exemple en com es desfarà dels cadàvers).
Finalment, després d’aquesta reveladora conversa, decideixen tornar cap a casa, amb l’esperança que aquells dos hagin enllestit d’una vegada i així poder, per fi, començar a dedicar la resta del dia a alguna tasca productiva.
VI Són ja les tres de la tarda... En Carlos Wilfredo va per la quarta partida de Monopoly amb en Quentin-Ramiro...
S’ha fumat tres cartrons de tabac, s’ha begut l’aigua dels floreros, i ja no li queden a les mans ungles que menjar-se...
I, de moment, l’únic que ha sortit de l’habitació (apart d’una ranci i ensucrat tuf a sexe) són els ufanosos roncs dels dos amants, que dormen el plàcid son dels satisfets.
La situació és kafkiana. No únicament en l’accepció habitual del terme, sinó també per “La Metamorfosi” que, a ulls d’en Carlos-Wilfredo, ha realitzat la Maria-Lucrecia. En apenes unes hores la que un dia fou la dona de la seva vida s’ha convertit en un insecte...
Però bé... La vida és com el pal d’un galliner: curta i plena de merda –pensa- i quan, en una demostració d’abnegada paciència, es disposava ja a començar amb les ungles dels peus...
...Aleshores els dos amants fan acte de presència a la sala.
I ella, amb una cara d’angelet que res té a veure amb la corrosiva conducta de la nit anterior, s’hi acosta mostrant un encantador somriure, li fa una abraçada tan tendra que mataria d’enveja al propi Tinky-Winky , i cau d’orella li xiuxiueja un suau “bon dia”.
Això acaba de pulveritzar els esquemes d’en Carlos-Wilfredo (que a aquestes alçades es pregunta si en realitat allò no serà l’edició estival de la càmera oculta i ara sortirà el Josema Yuste de darrere el ficus dient “Inocente, inocente!" ).
Però, no obstant, aconsegueix sobreposar-se al desconcert i, amb una gèlida expressió (antítesi del foc abrasador que el crema per dins) la commina a apartar-se, adduint que, segons el manual de l’etiqueta, el moment més adient per abraçar algú no és just després d’haver-li deixat el llit ple de pèls retorçats.
En aquell instant, la cara de satisfacció d’en Kevin-Federico muda en una altra que vindria a expressar un sentiment de “no entenc una merda”, pel que en Carlos-Wilfredo dedueix que el xicot no en tenia ni idea de la magnitud de la relació prèvia6.
La situació és força delicada.
Ningú sap del cert què dir...
Ni què fer...
Ni quina és l’arrel quadrada de 5.437’2 periòdic...
En Carlos-Wilfredo està seriós com un funcionari de Correus, la contrarietat és patent en el rostre d’en Kevin-Federico, en Quentin-Ramiro posa cara de circumstàncies i la Maria-Lucrecia es fa la sueca en una brillant interpretació que li valdria un premi Goya (guardó que, a més, rima amb el seu menjar preferit).
Finalment, al cap d’uns instants d’indecisió, aprofitant que en Carlos-Wilfredo havia anat un moment a la seva habitació per vestir-se amb roba decent, la parelleta recull dissimuladament els seus efectes personals.
Quan aquest torna (sense haver trobat la moral ni les paraules per iniciar una reprensió decent) decideix callar, de moment, i acompanyar-los fins al Metro.
Tots quatre fan cap a la parada més propera i, pel camí, el silenci vaticina la tragèdia que està a punt de succeir-se.
Arribats a l’estació, en Quentin-Ramiro tira cap a una banda.
La Maria-Lucrecia i en Kevin Federico tiren cap a una altra.
I en Carlos-Wilfredo, sense res millor a fer, es tira a la via.
Acomodat al seu tro celestial, entre flonjos núvols, Déu-nostru-senyor somriu cofoi mentre, satisfet, exclama... prueba suuuperaada!
- Fi -
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
1 Els membres del jurat (tres de les quatre neurones que em queden i una glàndula sudorífera (suplent en funcions) han acabat per escollir aquest títol enfront a d’altres com “L’ofici més antic del món” o “L’alegre barjaula del Maresme” per considerar-lo el més adequat al voluble caràcter de la protagonista femenina. Tota una diplomada en relacions púbiques...
2 Estadi del Futbol Club Barcelona, construït el 1957, amb capacitat per a 112..000 persones de peu, 80.000 assegudes i 150 agenollades (per les immediacions del recinte).
3 I també perquè ella viu a prendre pel sac de lluny, fet que a posteriori es perfila com a principal motivant de l’altruista conducta de “ja em quedo jo a cuidar-te”.
4 El joc de paraules és fruït de la més curiosa de les casualitats...
5 Concretament, el digestiu.
6 De fet a posteriori va assabentar-se que la Maria-Lucrecia havia assegurat que “no passa res”, que “sí que s’havien liat alguna vegada però a ell no li importarà pas”. Senyores i senyors, quin prodigiós poder de síntesi: tota una relació d’any i pico resumida en una senzilla frase... Com pot ser que algú menteixi d’aquesta manera per fotre un clau? (quan a can Barça hi ha preus realment competitius!)
Epíleg
(pretesament seriós):
Afortunadament pel nostre protagonista, els pobres serveis mínims del transport públic al mes d’agost van evitar que aquell dia fos atropellat per un convoi.
Després de 15 interminables minuts estirat a la via del metro (quan ja començava a sentir rialletes ofegades i a veure que la gent l’asssenyalava amb el dit) va recapacitar i finalment decidí tornar a l’andana per salvar la poca dignitat que pogués restar-li (passant la gorra entre els presents i fingint que tot formava part d’una performance ideada per entretenir els viatgers).
Al cap d’uns dies va quedar amb la Maria-Lucrecia per tornar-li les coses que tenia a casa7 i dir-li que no la volia tornar a veure fins que als lavabos del Vaticà hi instal·lessin màquines de condons. Ella va fer-se la boja, no va reconèixer res de res i fent gal·la d’una envejable memòria, va treure a relluir retrets de 2 anys ençà, quan encara eren parella.
A dia d’avui encara no s’ha tornat a veure.
Paral·lelament, en Kevin-Federico va trucar en Carlos-Wilfredo per excusar-se explicant-li que no sabia res del que realment hi havia hagut entre la Maria-Lucrecia i ell, i que d’haver-ho sabut mai s’hauria comportat com ho va fer. Apart d’això, el noi, que en el fons és bon xicot i sincer, li va confessar que s’havia enamorat perdudament de la Maria-Lucrecia i que volia continuar veient-se amb ella (circumstància que, extrapolada al terreny emocional, equivaldria a un innocent conillet que hagués decidit casar-se amb una cròtal porpra del desert).
Aquest noble comportament va fer que en Carlos-Wilfredo deixés de banda el rancor que pogués sentir envers ell reconeixent-li, a més, que si hagués estat en el seu lloc, sabent tan poc com ell sabia, segurament hagués fet el mateix .
No obstant, com ja sabia de quin peu calçava la mossa, es va sentir obligat a prevenir-lo perquè anés amb compte. En Kevin-Federico, cegat per la passió, no en féu cas.
La relació va durar exactament 2 mesos, després dels quals el cròtal porpra se’n va cansar i va deixar el tendre conillet fet una piltrafa.
Finalment, uns dies després de l’anterior ruptura (curiosa coincidència), en Carlos-Wilfredo va trobar a la bústia una carta de la Maria-Lucrecia on feia el que mai havia fet: demanar disculpes. (i és que, a vegades, la soledat pot fer reflexionar molt...)
Acceptades les disculpes, en Carlos-Wilfredo li va dir que ja no li guardava ressentiment però que, sincerament, tampoc tenia ganes de veure-la per fer el cafè que li havia proposat.
I des d’aleshores, fins al dia d’avui, ja no n’ha tornat a tenir cap notícia; encara que, tal com deien a El Equipo A...
“Si usted logra contactar con ella, quizás pueda contratarla”
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
7 Un jersei, dos parells de mitjons, una camisa de dormir i unes calces que van haver de passar per tres rentadores abans de perdre els efluvis a marisc8.
8 No és una exageració.
|
5.1.06 22:18
|
|
Mal dia para dejar de posponer.
Por motivos ajenos a la dirección de este, nuestro blog (relacionados con esa traviesa afición de trabajarnos el esfínter que tiene esta vida), el capítulo final de "Pasión de Gallináceas" no se publicará hasta el día 4 de febrero. A ira de Diós, no hay casa fuerte.
|
25.1.06 11:01
|
|
|
Mal día para dejar de fumar...
