Bon Nadal, estimats lectors d'aquest blog que, a aquestes alçades, ja deveu haver après que si voleu una publicació periòdica més val que us compreu el diari o us llegiu el B.O.E., (perquè el que és el cervell de servidor treballa un cop cada tres setmanes, i a aquest ritme m'és impossible mantenir una freqüència decent de publicació. Se siente)

Avui us explicaré una bonica fàbula, amb moraleja i tot, i a més basada purament en fets absolutament reals*. No obstant, per preservar la meva intimitat canviaré els noms dels implicats en els fets pels de culebrons veneçolans, de manera que la història destil·li encara més dramatisme. Es titul·la:

"No te enamores Carlos-Wilfredo, que aluego te dan polsaco"

-L'amor és una merda. I si no que li preguntin a la "mantis religiosa" mascle. 

En això pensava en Carlos Wilfredo -protagonista de la nostra història- mentre caminava encorvat sobre ell mateix per intentar evitar els efectes del fred**. Feia passes curtes i ràpides, (cosa que en realitat no importa una merda però que li dóna a la història un toc més descriptiu i així com de novel·la...) i es dirigia a la seva humil chabola, construïda amb cartrons i porexpan... mentre rememorava els aconteixements tal com s'havien succeït aquella fatídica nit. 

Però abans de descobrir-los farem una mica de memòria...

En Carlos Wilfredo havia sortit feia mesos d'una relació de parella amb la Maria-Lucrecia. Era la relació més llarga que havia tingut fins aleshores. Tot va començar éssent molt maco: eren feliços i seguien una dieta a base d'anissos. Tot i això, en un moment donat, el destí (per no dir la guarra de la Maria-Lucrecia***) va decidir que la cosa tenia menys futur que Stephen Hawkings als mundials de gimnàs i a partir d'aquí tot va començar a degenerar fins que van acabar professant-se el mateix amor que Capulettos i Montescos. De resultes d'això, quan van tallar, en Carlos-Wilfredo tenia l'estabilitat emocional de Calígula i no volia ni sentir a parlar de res que comptés amb dos cromosomes X.

I així fou com va passar una llarga temporada durant la qual en Carlos-Wilfredo va dedicar-se a les seves altres aficions apart de les dones, a saber: mirar el sostre.

La cosa va seguir fins que al cap de 7 mesos, un dia va conèixer la Indiana-Jane. Ràpidament es van fer amics i en tres dies sabien més coses l'un de l'altre que dos germans siamesos. Això va tornar a encendre en el cor d'el nostre protagonista una petita espurna d'esperança, com un rovellat motor que torna a posar-se en marxa després d'haver estat aturat molts anys****. Encara que semblés mentida era possible tornar a sentir per una dona alguna cosa que no fos indiferència. I aquesta guspira va anar creixent dins el trencat cor d'en Carlos-Wilfredo (repetiu amb mi: -Oh, pobre Carlos-Wilfredo) que a poc a poc anava coneixent més la Indiana-Jane, i no acabava de saber si aquella sensació que tenia a l'estómac en veure-la era fruit de l'amor incipient o de la fabada caducada del sopar.

Un dia com avui, en Carlos-Wilfredo, després d'una dura jornada laboral de 36 hores a les mines de socis de Sabadell, va decidir d'anar a fer una cervesa a un bar on creia amb seguretat que trobaria la Indiana-Jane. Ho creia per dos motius, el primer: el seu esmoladíssim instint i la seva aguda intuició, el segon: que es tractava de l'únic bar de tot el poble.

I vet aquí que, en arribar-hi, es va trobar amb dues notícies, una de bona i una de dolenta. La bona era que, efectivament, la Indiana-Jane estava allà, envoltada de tota la colla d'amics. La dolenta, però, és que també estava envoltada pels braços d'en Zorba, un musculós jove, alt, guapo i a sobre simpàtic (el molt fill de dona-que-es-veu-obligada-a-vendre's-per-fer-front-a-l'imparable-augment-del-cost-de-la-vida).

Bé, de fet en Carlos Wilfredo no va adonar-se immendiatament de la situació. De primer va estar-se allà, xerrant ara amb un ara amb l'altre i fent la seva ansiada cerveseta, i poc a poc va anar observant com el cabronàs d'en Cupido es dedicava a fotre-li enlaire les il·lusions, abortant així l'embrió d'amor que començava a gestar-se en el seu cor (torneu a repetir amb mi: -Oh! Pobre Carlos-Wilfredo).

I així va ser com, un cop arribada l'hora de marxar, en Carlos-Wilfredo va contemplar amb llàgrimes als ulls (segons ell, al bar hi havia molt de fum) com en Zorba i la Indiana-Jane marxaven junts i feliços, agafadets de la mà, cap a casa d'ella (i pel que ell deduïa, no era pas per ajudar-la a fer bricolatge...).

I bé... ara mateix, com a consol, el nostre amic escriu en una llibreta aquesta història per enviar al món un missatge, que alhora és la moraleja d'aquest conte:

L'amor no és cec, l'amor és un cabronàs de cuidado. 

I amb això acaba la història d'avui. En Carlos-Wilfredo m'ha dit que agraïria molt que li deixéssiu comentaris de suport, i ha obert el següent compte (2100-0807-64-0100458671) per aquells qui vulguin fer un donatiu per financiar-li els psicòlegs.

Fins la propera.

* Tot i que una miqueta adulterada per fer-la més comercial i forrar-me venent la història a l'"Hola" o al "Lecturas".

** I no perquè tingués un bitxot enorme entre les cames, i uns ous de 500gr cada un, com ell acostumava a dir...

***Maria Lucrecia, si llegeixes això, sàpigues que aquí a la biblioteca, des d'on escric aquestes ratlles, el teclat no funciona massa bé i quan vull escriure les P em surten RR...

****Metàfora patrocinada per Volkswagen Polo.