Estimats lectors d'aquest blog menstrual (1post cada 28 dies), moltes coses han canviat en la meva vida des de l'últim cop que vaig escriure en aquest blog, però la més significativa (apart del tumor maligne que m'ha sortit al testicle esquerre) és que JA VISC SOL! (O més ben dit, ja no visc amb els pares, pq a la casa tb hi ha més gent...).

La cosa és que per una sèrie de circumstàncies (que són calves, amb ulleres i un dia et foten "la patada del pájaro*") he llogat una habitacioneta a St.Cugat, i fa 2 dies que hi estic vivint...

La sensació és estranya: és com estar de Rodríguez però sense un final definit... seria perfecte de no ser pels putus exàmens de setembre i per les factures que toca pagar cada mes.

I bé... ja que hi estic posat explicaré la colpidora experiència del meu primer dia de supermercat:

ODISSEA AL SÚPER:

Capítol 1: Donde está el Mercadona mata-rile-rile-rile

La cosa és que vaig arribar al piset un dimecres al vespre i, òbviament, només disposava d'allò que m'havia portat de casa... i també òbviament m'havia descuidat de portar-me menjar... i també òbviament no tenia un putu euru a la llibreta... i, el que no va ser tan obvi, és que no "chorisés" vilment el menjar que els altres tenien a la nevera... (però es clar, volia causar-los bona impressió: estic decidit a reformar-me i a redreçar la meva vida...).

La cosa és que l'endemà al matí, tot reflexionant, vaig arribar a la conclusió de que no em feia massa gràcia tornar a sopar caramelets d'eucaliptus amb gots d'aigua, o sigui que me'n vaig anar a la Caixa a treure pasta (sí, ja sé que he dit que no en tenia, però la cosa és que tinc un compte amb pasta però no la puc treure pel caixer... així quan vaig al casino no m'arruino, que ja us he dit que estic decidit a reformar-me...). I un cop amb 40€ a les butxaques em vaig encaminar feliçment cap al Mercadona (la sufísie que havia triat per abastir-me). 

El primer problema no va trigar en arribar: L'edifici era molt gros, però tot eren putes perfumeries i tendes de roba i el Mercadona en sí no hi havia qui el trobés... però bé, després d'hores de vagar com Teseu al laberint del Minotaure (hi havia cada maruja que era pitjor que el Minotaure, de lluny) vaig trobar unes escales mecàniques que baixaven i... Oh!

Tot el món canviava al meu voltant...! Una llum cegadora i una activitat febril... semblava que hagués entrat a l'U.S.S. Enterprise: Una gran sala perfectament iluminada amb tot de caixeres, reponedors, empleats i compradors que es movien frenèticament d'un cantó a l'altre... (vaig veure molts calvos però el capità Piccard no estava per enlloc, pel que vaig suposar que seria una mena de sala de màquines...).

I bé... un cop em vaig haver fet amb el meu vehicle de desplaçament unipersonal (anomenat altrament carret) vaig disposar-me a entrar... les dos petites portetes metàl·liques es van obrir en senyal de benvinguda i una caixera semblant al dr.Spock (ella tampoc tenia sentiments) em va fitar lacònicament de dalt a baix i finalment es va apartar per deixar-me passar...

Ja estava dins...

Mañana más.

*"La patada del pájaro": Dícese de la acción por la cual el ave progenitora expulsa del nido a su polluelo cuando este ya está listo para volar... si vuela o no vuela eso ya no es asunto suyo...

Bé, elevant una plegària a Déu nostre senyor pq l'ordinador d'aquest cíber-cutre funcioni, continuo aquí el relat de la meva colpidora experiència al súper...

ODISSEA AL SÚPER (II)

Capítol 2: Un dos tres! ...por 25ptas, recetas de patatas al curry...

...Ja estava a dins...

Enlluernat pel miler de productes perfectament ordenats en estanteries i panells refrigerats vaig vagarejar una estona sense romb fix fins recordar l'autèntic propòsit de la meva missió: Proveir-me de viandes per passar el dur hivern.

I així fou com, poc a poc, em vaig anar deixant engolir per la bèstia del súper (cual Jonás i la Ballena) i em vaig integrar ràpidament al frenesí de cercar entre el metafòric paller de les mil estanteries les diferents agulles apuntades a la meva llista de la compra... de comparar els preus, i de convèncer el meu estómac de que vindrien temps millors, però que de moment tocaba resignar-se i menjar el més barat.

Ara faré una petita confessió: En realitat, no va ser la necessitat d'estalviar la que em va dur a comprar els productes més barats. Com hom sap, després de Bill Gates, el senyor Ikea i el "chapista" del  Trambaix, jo sóc el quart home més ric del món... però durant el dia fingeixo que simplement sóc un ens més pertanyent a la classe mitja per tal de sentir-me integrat entre els meus iguals (i també pq les festes de l'alta societat són avorridíssimes i la jet-set són tots uns plastes (l'únic que se salva és el rei, que és un "putero" i mira, en això coincidim)).

A més això de menjar només productes marca %Dia, Hacendado i Consumer té les seves ventatges, ja que et porta a la memòria l'alta gastronomia que es practica durant els campaments (sí, també vaig a un cau, és una altra de les maneres de sentir-me acceptat pels meus iguals i bla bla bla...) i, en aquest cas, a més compta amb l'avantatge de no haver de compartir-ho amb els nens, de servir-los a ells abans i d'haver de cantar el putu bon profit que fa tanta ràbia...

Bé, m'estic allunyant del fil principal de la història...

La cosa és que, quan vaig decidir anar a per l'orenga i em vaig encaminar a la secció d'espècies. Un cop allà, i com que l'orenga estava decidida a no deixar-se trobar, la meva vista es va desviar cap a aquell gran desconegut vingut d'orient: El curry.

I seduït per tan exòtic condiment vaig acostar-me a una reponedora i una guarda de seguretat que estaven xerrant distesament i els vaig preguntar si sabien alguna recepta que inclogués curry (perquè a servidor només se li acudia llet amb Kellogg's al curry, i no li acabava de fer el pes...).

Tant de bo no ho hagués fet... perquè allà es va muntar la del "pulpo miringuillo"... Primer, consensuadament, em van començar a explicar la senzilla recepta de les patates al curry... però aviat les desavinences entre ambdues es van fer patents... i finalment, quan van veure que cadascuna tenia la seva recepta pròpia van decidir trencar la via diplomàtica i cadascuna es va posar a explicar-me la seva alhora que l'altra...

Impressionant. Vaig ser testimoni presencial d' un autèntic espectacle de la natura: totes dues embrancades en una esfereïdora "lucha de Titanes" aviam qui feia millor les patates al curry...

Reponedora: -Pues yo le pongo un vasito de agua para que no queden tan secas...
Segurata: -Pues yo le pongo mantequilla, que hace lo mismo y les da más sabor...
R: - Que te digo que con agua va mejor!
S: - Ya, y tiene el mismo sabor que chupar un cartón...
R: - Sí, pero es más sano, que la mantequilla tiene mucho colesterol...
S: - Eso será tu problema, so gorda!
R: - Marimacho!

...Al final, quan van començar a esgarrapar-se i a arrencar-se clapes de cabells vaig avisar el personal de seguretat i em vaig allunyar d'allà el més discretament possible...

I altre cop a consumir... milers de productes lluïen als estants, miriades de cartellets promocionals penjant d'aquí i d'allà... I per si no fos ja prou difícil triar només el que és essencial, trobar-ho i resistir la temptació de comprar compulsivament també estaven les veus... les maleïdes veus dins el meu cap que a cau d'orella xiuxiuejaven: -"Compra... compra... compra..."

Total, que quan ja estava a punt de reservar una habitació amb vistes en un psiquiàtric vaig adonar-me que les veus no estaven només al meu cap. Tothom les sentia. Paranoia col·lectiva? No, més senzill i pitjor: La dona de les promocions, que cual "Gran Hermano" ens exhortava com a bons ciutadans a
comprar el salmó, "que está en oferta y queda riquísimo con pasta, en ensalada, al curry... y además contiene ácidos grasos esenciales Omega 3, Omega 6, oléico, linoléico, pantoténico y botulínico".

I jo, com si algú hagués dit Constantinopla, vaig  caure hipnotitzat i em vaig descobrir a mi mateix avançant com un zombi lobotomitzat cap a la "sección de pescaderia. Però en quan vaig ser-hi i vaig veure el preu d'"oferta" del salmó l'encanteri es va trencar, i vaig recordar que, per més d'oferta que estigui, a mi el salmó se m'ha acabat per una bona temporada...

I mentre m'allunyava d'allà, amb el cap cot, tot meditant si realment en Goebbels no hauria aconseguit escapar de Nüremberg i reciclar-se com a assessor de màrketing al Mercadona, vaig trobar-me davant la secció de bany i perfumeria.

I immediatament un altre dilema se'm va plantejar: Em quedo amb el gel de dutxa (literalment) "con micropartículas de algas marinas" o amb la "fragancia de rosas silvestres que invaden tu piel"???

De sobte altre cop una veu va ser l'encarregada de resoldre el meu dilema: "Recordamos a nuestros amables clientes (es veu que encara hi ha apartheid, i els antipàtics tenen un altre súper per ells sols) que  este establecimiento cerrará en 15 minutos".

Merda! I jo aquí amb quatre coses al carro! Vaig agafar el gel de dutxa que tenia més a prop i vaig començar a recórrer frenèticament les diferents seccións... a cada moment l'estrés era major... una mica de temps quedava encara... pero el problema era que ara ja no sabia que em faltava i que no! Pressa! Tensió! Confusió!...
 
Vaig estar molt temptat de comprar 25Kg de Dog Chow i enviar-ho tot a pendre pel sac.

Però finalment vaig decidir anar cap a la caixa amb allò que bonament havia pogut arreplegar... i encara sort que no vaig agafar res més perquè arribat a la caixa va tenir lloc la part més divertida de totes: "L'un  Dos Tres!!!" .

Perquè, es veu que tot i comprar el més barat 40€ no eren suficients i tocava descartar, talment com a la fase final del famós concurs...

Jo allà, tot nerviós, intentant pensar... i la caixera arquejant la cella tot dient:
-Bueno, Omar, decídase. Nos quedamos con  los  Kleenex o con la lechuga?
-Los Kleenex! ... ... ... No, no! ... La lechuga!
-Marcamos la lechuga...? Está seguro...? (posaria la mà al foc que aquella pècora era familiar directe del Carlos Sobera).
-Sí, sí, la lechuga, sin duda.
-Pues ha perdidooo...  Este magnífico apartamento en pleno centro de Benidorm, con 2habitaciones, cocina-office, baño y terraza (intermediarios abstenerse)!!!
Pero no se preocupe porque con la lechuga se lleva 4 pulgones, este simpático caracol i un fuerte aplauso de nuestro público (la kilomètrica cua que havia format al meu darrere)!

I bé... això és tot...

Encara pensant en Benidorm vaig sortir de l'Enterprise, carregar les coses a la bici, vaig xutar l'enciam ben lluny i me'n vaig anar cap a casa...

...el proper cop triaré els kleenex...

Bé, ho explicaré ràpidament perquè d'aquí 10min una bibliotecària grossa i amb una compassió inversament proporcional al seu tamany es plantarà al meu costat i m'arrencarà del PC...

La cosa és que fa uns 4 dies les meves orelles es van començar a podrir i se'm van caure.

Bé, potser que em moderi... la cosa és que fa 4 dies em va començar a fer molt mal l'oïda esquerra, un dolor que, com si d'una vaga de conductors de grues es tractés, va ésser secundat per la oïda dreta.

Això va fer que jo, com a bon empresari-corporal decidís de contractar els serveis d'un assessor-consultor per tal de saber com resoldre tan angoixant situació. Així que me'n vaig anar cap a l'otorrinolaringòleg, per tal d'aprofitar-me de la primera de les tres habilitats de que fa gal·la.

Un cop allà dins el dr.Herrera (o Bruguera, o potser Porrera...) em va invitar a passar a la consulta i es fa fixar en el voluminós llibre que servidor portava, altrament dit Lehninger: Principios de Bioquímica, o, com li dic jo carinyosament: la meva bola de pres.

Em va preguntar què estudiava, jo li vaig dir que tenia una barba molt bonica... una cosa va dur a l'altre i vam acabar fent-ho allà sobre la taula... Bé, de fet és mentida, però és que per moments m'he vist temptat d'afegir una mica de morbo al blog per augmentar-ne el número de lectors (de moment, i que jo sàpiga 2).

La qüestió és que va resultar que el dr.Cabrera també havia estudiat a la UAB i ens vam passar tota la consulta intercanviant impressions sobre els professors... Bé, de fet no les intercanviavem massa perquè els dos teniem les mateixes opinions sobre cada professor (opinions que no es veuran publicades en aquest blog fins que servidor hagi aprovat les matèries corresponents...).

Que si tal era un cabró, que si Cual era bona persona, que si a Pascual li agradaven els mossos jovenets (Ah, arribats a aquest punt, quina desil·lusió! Jo que creia que la relació que mantenia amb Pascual era una senzilla i sentida amistat d'home a home! Quin dur cop descobrir que els seus oferiments d'explicacions extra classe eren deguts a purs interessos Freudians...)...

TUN!, TUN! TUN! (soroll de Juràssik Park, acompanyat de l'efecte visual del got d'aigua tetinejant.....)

Oh oh....

No! Ja s'acosta...

És la Bibliotecària Rex....

NO! NO! NOOOoooaaaaaaaaaaaaaaaarrrrrrghhhhh!!!!.

Bé, altre cop escric ràpidament, però aquest cop no és la titànica bibliotecària qui em farà fora sinó un malcarat colombià ex-membre de les FARC que s'ha muntat un locutori a St.Cugat com a "tapadera" pels quantiosos ingressos que li proporciona el tràfic de sucre per ensaimades...

La meva existència aquests dies és força monòtona (que no avorrida, vistes les històries que arribo a muntar-me sobre bibliotecàries amb elefantiasi i ex-mercenaris colombians), o sigui que em limitaré a relatar la meva experiència de l'altre dia al bar (on estudio).

LA MUJER BARBUDA: CAPÍTOL U 

(U d'únic)

Estic assegut en una taula d'un bar. Recolzant el meu peu a la cadira del costat mentre estudio. 

Una dona, si és que així pot dir-se'n... potser seia més adeqüat referir-s'hi com un ésser humà de tamany desproporcionat (¿parent de la bibliotecària?) el gènere del qual es fa confús degut al seu bigoti; se m'acosta i em diu:

-"Pots treure el peu de la cadira? És que hi ha molta gent esmorzant..." 

I dit això s'allunya ràpidament (bé, tan ràpidament com Eric Moussambani en una piscina de 50x25). En altres circumstàncies hagués comprès la seva demanda però en aquest cas cal tenir en compte tres consideracions:

A-) Servidor estava al racó més apartat de tots. Entaforat a la cantonada, on a més hi ha un finestral enorme que mantenia l'aire en constant renovació (en cas que hagués calgut que, tot i que no era necessari perquè:

B-) Servidor estava dutxadet, afaitadet, net, polit, i només li faltava un vestit de marineret per semblar que anés a fer la primera comunió.

C-) Una enumeració amb només dos ítems queda molt pobre, o sigui que hauré de posar algo... per exemple que l'olfacte dels apreciats clients es veia molt més amenaçat pels efluvis tòxics que de les tapes de la barra emanaven que pel suau i inodor perfum de la part més distal de la meva extremitat inferior (llegeixi's: el meu peu).

O sigui... Que no tenia perquè dir-m'ho, insinuant que només em dutxo els 29 de febrer! Ni que estiguéssim al Ritz! Ni que fos allò un oratori amb 150 persones! Però si allà només hi havia tres jubilats, un dels quals havia perdut el sentit de l'olfacte a la batalla de l'Ebre, l'altre feia la fotosíntesi, i al tercer l'havien d'anar sacsejant cada 15 minuts per comprovar si ja podien cobrar l'assegurança.... 

A més... ni que el meu peu fos la factoria d'armes químiques del Saddam! És cert que va haver-hi una època en que cultivava el meu cos... però d'això ja en fa molt! Fa ja temps que no em dedico a la producció industrial de xampiñons per a les pizzes Tarradellas!

Però bé... tot i això vaig fer cas a la petició de l'engendre humà de gènere indeterminat... perquè no és qüestió de posar-se farruco davant d'algú que de petit prenia biberons de testosterona... i, a més... mai se sap, potser Déu li havia conferit poders psíquics per compensar les seves òbvies deformacions físiques...  I això ja em feia un cert respecte.

Bé, és tot per avui. Me'n vaig d'aquest cíber que sembla les Calderes de Pere Botero... collons quina calda! Almenys he perdut tres quilos...

Mira... se m'acuden dues persones a qui recomanar-los-el...

IN-FRAGANTI (los platos)

Sí sí sí, estimats amics.

Tinc dues notícies, una de bona, i una de dolenta (i com sempre la dolenta és la que us farà més gràcia (a vosaltres)).

La bona és que aquest blog ja compta amb un lector més!

I la dolenta?

Que es tracta del jefe estatal de l'empresa per on treballo (con sede en Madriz), i que no vegis tu la que s'ha armat per tot plegat!

Bé, potser que m'expliqui... La cosa és que aquest senyor, Jaime de nom (Hola Jaime, como estás? Yo bien, aquí, escribiendo mis memorias...) estava al Google i va buscar el nom del Jefe europeu de l'empresa (que es diu eMa A eRra Te I eNa, doble-W, E, eSsa eSsa eRra (rastreja això, sr.Google cabronàs traidor!).

I es clar, com no, va sortir llistada la meva pàgina, concretament el post de l'1 de Juliol "Mal dia per deixar de suar". La cosa és que ell va començar a llegir el tros escrit en castellà (el català no l'entén, com aviat comprendreu en saber les conclusions que va treure'n de tot plegat), en que explico el que vaig fer aquell dia i faig referència a un amic argentí, el Gonzalo, al qual ell sí que coneix. Ja, estaba "tras la pista".... Per la conversa que va tenir amb els meus jefes directes (els de Bcn) es veu que, de tot plegat, en va extreure que:

A- Escrivia una noia. Per bé que havia dit que el Gonzalo era guapíssim (en realitat deia "moníssimo").  Respecte això podriem dir que la capacitat deductiva d'en Jaume deixa un xic que desitjar, ja que qualsevol persona que conegui el Gonzalo sabrà que només pot resultar atractiu per a un molusc poiquiloterm*, però es clar, per internet les ironies es perden, com skin-heads en una biblioteca... 

Bé, la nostra amiga bibliotecària s'acosta somrient i balancejant entre les seves mans un objecte contundent... em sembla que és un bat de beisbol...

-Sí tia, sí, que ja marxo no caldrà que el facis servir...  Com? ¡¿Que has llegit el blog!? I també el que dic de tu? I de la cambrera? Ah, que era ta germana!? Però dona, has de tenir sentit de l'humor! Si no ho deia per ofendreaaaaafillladep...aaaaaaaaauughhh.

*Sempre i quan l'esmentat molusc porti força temps de carència afectiva...