"ENCENDER LA CERILLA FUE MI GRAN ERROR, PERO SOLO QUER�A RECUPERAR EL HAMSTER",

DIJO ERIK TOMASZEWSKI ATURDIDO.

(Los Angeles Times.) - Erik Tomaszewski y su pareja homosexual Andrew "Kiki" Farnum, han sido ingresados para un tratamiento de emergencia, despues de que una sesión de sodomía les fuera realmente mal.

"Introdujimos un tubo de cartón por su recto, y deslicé dentro Raggot, nuestro hamster. Como siempre, Kiki gritó "¡ARMAGEDóN!", en señal de que era suficiente.

Intenté recuperar a Raggot, pero no podía salir, así que me asomé al tubo, y encendí una cerilla, pensando que la luz le atraería".

Los doctores de la Unidad de Quemados Graves del Hospital de Salt Lake City, en una encubierta rueda de prensa, describieron a través de su portavoz lo que ocurrió después: "La cerilla encendió una bolsa de gases intestinales y una llamarada salió por el tubo, produciendo graves quemaduras en la cara del Sr. Yomaszewski. También se incendió  el pelaje del hamster, lo cual provocó que se prendiera otra bolsa de gas, mayor y mas interna, propulsando al roedor hacia fuera como una bala de cañón".

Tomaszewski sufrió quemaduras de segundo grando y rotura del tabique nasal, a consecuencia del impacto del hamster, mientras que Farnum sufrió quemaduras de primer y segundo grado en el ano y en el tracto intestinal inferior.

 

A continuación un par de conclusiones:

Las 10 cosas más escalofriantes de esta historia:

10.- "Introduje un tubo de cartón por su recto...... como siempre..."

9.- "Así que me asomé al tubo..." Es lo mismo que mirar por un telescopio al infierno.

8.- Pensar en el pobre Hamster, propulsado por el ano del individuo, como Rocky, la ardilla voladora del programa de TV "Rocky & Bullwinkle"

7.- Sufrir una rotura de tabique nasal por un raton catapultado desde el ano de alguien. Es una suposición pero tengo serias dudas de que el ratón estuviese fresco como una rosa tras su viaje por el Tunel del Amor de Kiki.

6.- Saber que la gente va por ahí con volcánicas bolsas de gas en su interior.

5.- Saber que hay gente que hace ese tipo de cosas y admiten lo que estaban haciendo cuando llegan a la sala de urgencias. Yo me inventaría una historia sobre una banda itinerante de pirómanos, amigos del sexo anal que entraron en mi casa y me sodomizaron con una antorcha de carbón vegetal, antes de admitir la verdad. LLamadme anticuado, pero yo no me imagino mirando a la cara al doctor y diciéndole "Mire usted lo que ocurrió: Resulta que tenemos un ratón que se llama Raggot, entonces, tomamos este tubo de cartón, y..."

4.- "...quemaduras de primer y segundo grado en su ano..." ¿Será esto el tan esperado remedio para eliminar con carácter definitivo la incomodidad de las hemorroides? ¿Cómo puede uno tirarse un saludable pedo después de esto? Además, el aroma a ano chamuscándose debe estar entre los cinco peores olores de la faz de la Tierra.

3.- La gente le llama "Kiki", que sin duda debe ser una palabra polinesia que significa "hombre blanco gilipollas que se mete roedores por el ojete".

2.- ¿Qué tipo de hospital es capaz de mantener una conferencia de prensa, además encubierta, acerca de ese tema?

1.- Esto sucedió en Salt Lake City. ¿Qué tipo de gente son esos mormones? Empiezo a tener una imagen muy diferente de la familia Osmond.

 

Reflexiones:

1.- Desde ahora cuando vaya a casa de algun amigo y me diga: "Me he comprado un HAMSTER!! " empezare a sospechar...Y por supuesto NUNCA tocare un hamster ajeno, quien sabe de donde ha salido el bicho ese.

2.- Tendra "kiki" una capacidad premonitoria al gritar "armaguedon" (no olvidemos que los protagonistas eran  un grupo de estractores de petroleo) con el hecho de que encontraran gases en su particular prospeccion?

3.- Tendra mi vecino esta aficion tambien??

4.- Que pensara Raggot de todo esto? Es posible que un animalito sea feliz despues de estar dentro del culo de alguien y ser disparado por la accion de un descomunal pedo incendiario? De lo que no cabe duda es que para él la expresion "vete a tomar por culo" tiene connotaciones mas dramaticas que para los humanos.

5.- Que hubiera pasado si el incendiario pedo hubiera sido el resultado de un atracon de habichuelas? Existiria el mundo tal y como lo conocemos ahora?

6.- Puede ser este el origen de un nuevo tipo de arma callejera?

7.- De que calibre puede tener el ojete "kiki"?

Una cáscara de ostra con la cara de Jesús busca dueño en Suiza

Imagen ampliada

GINEBRA (AFP) - Después de la supuesta aparición del rostro de Jesús en una croqueta de pescado y del la Virgen María en un sandwich, la cara de Cristo "apareció" en la cáscara de una ostra que busca comprador en una pequeño pueblo de Suiza.

Hola!,  Hello!,  Bonjour!, Hallo!,  γειάσου!,  Ciao!,  здравствулте!, こんにちは!,  Hola! (castellà), Hola! (valencià), Jodel-que-oooooolaaaaaaa! (tailandès)

Hola hola hola internautes de tot el món! A partir d'aquí només podreu seguir llegint els que enteneu el català*... 

Bé... torna a ser època d'exàmens, i si a això li sumem la magna mandra que m'acompanya allà on vaig , resulta realment sorprenent que estigui tornant a escriure un post quan en realitat, segons els meus càlculs estadístics, no em tocaria fer-ho fins octubre de 2007. Així doncs... cap preguntar-se:   

-Per què? Per què et dediques a escriure quan no toca, enlloc de treballar durament per convertir-te en un home de profit? Per què et comportes així quan saps que el dia de demà ho lamentaràs?

Bé, davant d'aquesta dramàtica pregunta hi ha diferents opcions per respondre:

a) Per una banda, filosòficament parlant, el dia de demà no arribarà mai, ja que sempre estarem en l'Avui. Això és i serà sempre així per molt greu que els sàpiga als editors d'altres publicacions com La Vanguardia o El Periódico.

b) D'altra banda, ara servidor és autònom i es paga la carrera ell solet, o sigui que és decisió que pertany únicament al seu àmbit privat si vol acabar-la o no abans que estigui enllestida la Sagrada Família.

c) Tercerament, dóna la casualitat que aquests dies és quan un sent dins seu amb més força que mai la flama de la creativitat. ¿Quan si no en periode d'exàmens es dedicaria un a traduir a 11 llengües diferents la paraula "hola"? Companys, es tracta inequívocament d'una èspoca daurada per a la creació i seria imperdonable deixar passar la inspiració sense treure'n profit...

I per últim cap destacar que, si bé és cert que aquests arguments no són capaços de fer callar la veu de la conciència, el que sí que és capáç de fer-ho és l'extirpació completa del lòbul frontal del còrtex cerebral! Flamant intervenció quirúrgica a la qual servidor s'ha sotmès amb èxit, dient així adéu d'una vegada per totes a aquelles angoixants veus que no paraven de recriminar-li coses com -"hauries d'estudiar", -"hauries de dutxar-te", -"no hauries d'esnifar aquestes coses" -"això últim no volia dir que és millor que te les injectis"... (en fi, el que diuen totes les conciències normals).

Bé, així doncs, avui farem un breu repàs de les novetats en el MEU panorama vital (i si us sona egoïsta, pos us feu la vostra pròpia web i pagueu a gent per que la llegeixi com fem tots!).

-D'una banda informar-vos que en Carlos Wilfredo m'ha escrit una carta des de Sud-Amèrica explicant-me com va aprofitar una "visita" al Fòrum de les Cultures 2004 perquè li donéssin l'alta mèdica del psiquiàtric (puntualitza que la paraula "fuga" és molt lletja i mai li ha agradat). Diu que la familia bé, gracies, i que per ara ha decidit prolongar indefinidament les seves vacances a Nicaragua, on està reposant de la operació d'estètica que s'ha fet (per motius d'autoestima, obviament, i no pas per res relacionat amb la Interpol), i es va guanyant el pa de cada dia en el terreny de la política. Segons ell, que reconeix que sempre ha sentit fascinació per les coses que no eren seves, aquesta és l'autèntica vocació de la seva vida, ja que li permet robar tant com abans però ara, a més, li paguen les dietes.

 (Faig aquí un breu incís per deixar constància escrita que a l'aula d'informàtica de la biblioteca de la facultat hi ha una parella que s'està magrejant. De fet dir que s'estan magrejant és com dir que "lo del Prestige són solo unos hilillos de plastilina": En aquests moments ell, suposo que imbuït per l'esperit Hipocràtic de la facultat, està intentant operar-li les amígdales amb la llengua mentre ella, pobra, pateix unes terribles convulsions. I mentrestant jo aquí al costat, se suposa que he de fer veure que no me n'adono...**)

Bé, d'altra banda, dir que em sorprèn agradablement l'acollida popular que està tenint aquest blog i que sé que si el Fuentes encara no m'ha trucat és perquè segur que està molt atrafegat amb això del nou programa... A més, una cosa que té molta gràcia és entrar i trobar-te amb 10 comentaris nous i, un cop has descartat els 8 del psicòtic de torn (no miro ningú, Damià...) descobrir agradablement que són de personetes que viuen, respiren, pensen, tenen les seves penes, les seves alegries... i potser fins i tot estan bones!

(Ehemm... En Mr.Hyde diu que demana disculpes per aquesta última sortida de to.). 

O sigui que us emplaço a tots/es els que passeu per aquí a deixar un comentari al peu del post, o a signar en el llibre de visites, o a fer-vos una vasectomia, que al món hi ha molts infants que no tenen que endur-se a la boca com per fabricar-ne més encara.

I, es clar, us sorgirà la pregunta... I si escric algo... què explico?

Bé. D'una banda no crec que el que escriviu tingui massa que envejar-li als deliris que servidor publica, però per si encara us queden dubtes aquí us exposo un exemple REAL*** que pot servir-vos d'inspiració:

Fecha:fficeffice" />	Fri, 8 Oct 2004 16:14:54 +0100 (BST)
De:	admiradoracachonda@hotmail.com
Para:	la meva adreça privada@yahoo.es
Asunto:	20six - Mail from admiradoracachonda@hotmail.com

Com us podreu imaginar aquests comentaris potser t'apujen l'autoestima en un primer moment... Però malhauradament, després d'uns instants de reflexió, te n'adones que qui els formula deu de tenir més pèls al pit que tu, i que entre els seus gustos deu comptar-s'hi el vestir de cuir negre i portar cadenes****. I es clar, si a tot això li sumem que a mi no m'agrada la "gaseosa", doncs el resultat és força desesperançador.

Però tot i això també hi ha altres comentaris (cito textualment: oh!...deu meu kin home més perfecte.... Quin noi més dolç i pur!) que, potser pel simple fet de no fer cap al·lusió directa a la "gaseosa" (ho sento però aquesta imatge va quedar gravada a foc en la meva dèbil ment), i d'estar escrits així com amb carinyu, ja t'animen el dia*****.

Comentaris d'amics, de coneguts que s'amaguen rere un pseudònim, de desconeguts que han naufragat fins arribar aquí...  És igual que siguin anades d'olla, piropos, reflexions, piropos, declaracions d'amor inconfessable o piropos. La qüestió és que tu entres a internet, amb el cap ple de problemes, i mira... veus el blog i et poses content.

I així, com en una peli americana en la que tot acaba bé, arriba a la seva fi el post d'avui.

Fins la propera.

*Les meves disculpes per la gent de la Comunitat Valenciana...

**Quan en realitat no podré aixecar-me de la cadira fins que hagin passat tres quarts d'hora ben bons...

***Us juro que aquest missatge l'he rebut directament al meu correu electrònic.

****Sí Pau, igual que a tu! No pateixis que ja us passaré les adreces perquè us poseu en contacte...

*****Primer (i últim) cop que em poso sentimental en públic

Hola hola hola... benvolguts amics. Us puc dir amics?, aha... d'acord... bueno, era una forma de parlar... (Tornarem a començar doncs.)

Hola internautes que segur que heu vingut a parar aquí per error mentre feieu un treball sobre les "brigades internacionals", "el cicle de krebs" o la reproducció de la "mantis religiosa" (haurieu de veure les coses que tecleja la gent al Google per acabar arribant a aquesta pàgina... des que vaig escriure la paraula enculada l'afluència de gent ha estat massiva).

D'entrada lamento comentar-vos que aquesta pàgina no saciarà les vostres ànsies onanistes, ni de coneixement, ni onanistes, ni de poder, ni d'enriquiment espiritual, ni (com no) onanistes i que el millor que podrieu fer ara mateix és dedicar-vos a coses més productives com estudiar-vos el listín telèfònic o contar els calvos que passen pel carrer  (aquí al cíber n'hi ha un, i posa una cara de mala òstia que estic resant perquè no llegeixi això...).

Avui és dia 6! Ahir va ser la nit de reis: la més màgica de l'any pels nens (i encara més pels pares, perquè és l'única en que no han de sedar-los perquè se'n vagin a dormir a l'hora).

I avui pel matí, quina alegria i il·lusió quan els vailets han descobert que, apart de quatre calçotets ronyosos que passaran a ser "carne de cañon" (per més informació veure el post del 24/11/04) també els han portat tots aquells regals que desitjaven tan ansiadament (i dels que s'oblidaran en aproximadament 72h... Ah, amics, el consumisme... quin gran invent...!)

Que si la plei-esteishon, el barcopirata de pleimóbil, els pokémons, la barbi-divorciada*... etc

Però la mala notícia és que les monarquies són fal·libles... I a més, com servidor és republicà, avui no ha rebut ni un trist regal... sniff... ...bé, un moment! De fet sí que n'he rebut un... La dona que em lloga l'habitació (i amb qui convisc) m'ha regalat -agafeu-vos fort-:

Aprrrrrrrrrrrrrr (redoble de tambors):

Aprrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr (més redoble de tambors)

Aprrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr (soroll d'helicòpter de la poli buscant el sospitós dels recents atracaments a ancianetes desvalgudes... val més que m'afanyi...) 

Et voilà! El meu regal ha estat: Una fantàstica forquilla de fusta (no és conya).

Davant de tal mostra de generositat i d'agudesa mental a l'hora d'encertar el que em feia falta, servidor es presta a fer una llista de les coses que necessita/vol per si el 14 d'abril (dia de la República) algú de vosaltres tingués un detall (que, no cal dir-ho, seria recompensat**):

-Un discman (fa 3dies que l'antic se'm va esconyar definitivament***)

-Un mes de lloguer (250€ trincu trincu)

-Una subscripció a Playboy (les nits aquí són molt fredes i m'anirien molt bé per donar-me caloreta... cremant-les a la llar de foc, òbviament****)

-Una subscripció a l'Opus Dei (uhmm... aquesta té més morbazo i tot que l'anterior...)

-Una loció anti-calvicie (ehem... és per un amic...)

-Una matrícula d'honor en fisiologia, o el l'últim llibre de Caterina Navarro anomenat: L'important és participar. Guia pràctica per superar els traumes estudiantils.

Bé, la llista podria ser interminable, però no ens enganyem, no crec que ningú respongui... Tot i que si algú va borratxo mentre llegeix això i decideix currar-s'ho i suplir alguna d'aquestes carències, que sàpiga que a canvi rebrà a casa un magnífic obsequi sorpresa! (una pista: és de fusta).

...I fins aquí el post d'avui! És curtet, no ho negarem, però ja em va prou bé com per superar el remordiment de tenir el blog oblidat. I tampoc no és massa brillant, però la culpa la té la tradició nadalenca de passar-se les festes ebri (o ressacós).

I con esto i un biscosho...

...hasta dentro de una semanita po lo menos!

*Que inclou: la casa de Ken, el coche de Ken, los hijos de Ken...

**moralment

***Aquest no cal que espereu al 14 d'abril per enviar-me'l (bé, de fet ni aquest ni cap)

****I  ha de ser justament aquesta publicació per dos motius:

a) Ofereix pàgines satinades ben gruixudes que en cremar proporcionen més energia calorífica que una despedida de solters.

b) Només d'escriure Playboy, segons les meves previsions, el trànsit per aquesta pàgina augmentarà  un 250% i podré començar a enchufar-hi publicitat i forrar-me...

Bon Nadal, estimats lectors d'aquest blog que, a aquestes alçades, ja deveu haver après que si voleu una publicació periòdica més val que us compreu el diari o us llegiu el B.O.E., (perquè el que és el cervell de servidor treballa un cop cada tres setmanes, i a aquest ritme m'és impossible mantenir una freqüència decent de publicació. Se siente)

Avui us explicaré una bonica fàbula, amb moraleja i tot, i a més basada purament en fets absolutament reals*. No obstant, per preservar la meva intimitat canviaré els noms dels implicats en els fets pels de culebrons veneçolans, de manera que la història destil·li encara més dramatisme. Es titul·la:

"No te enamores Carlos-Wilfredo, que aluego te dan polsaco"

-L'amor és una merda. I si no que li preguntin a la "mantis religiosa" mascle. 

En això pensava en Carlos Wilfredo -protagonista de la nostra història- mentre caminava encorvat sobre ell mateix per intentar evitar els efectes del fred**. Feia passes curtes i ràpides, (cosa que en realitat no importa una merda però que li dóna a la història un toc més descriptiu i així com de novel·la...) i es dirigia a la seva humil chabola, construïda amb cartrons i porexpan... mentre rememorava els aconteixements tal com s'havien succeït aquella fatídica nit. 

Però abans de descobrir-los farem una mica de memòria...

En Carlos Wilfredo havia sortit feia mesos d'una relació de parella amb la Maria-Lucrecia. Era la relació més llarga que havia tingut fins aleshores. Tot va començar éssent molt maco: eren feliços i seguien una dieta a base d'anissos. Tot i això, en un moment donat, el destí (per no dir la guarra de la Maria-Lucrecia***) va decidir que la cosa tenia menys futur que Stephen Hawkings als mundials de gimnàs i a partir d'aquí tot va començar a degenerar fins que van acabar professant-se el mateix amor que Capulettos i Montescos. De resultes d'això, quan van tallar, en Carlos-Wilfredo tenia l'estabilitat emocional de Calígula i no volia ni sentir a parlar de res que comptés amb dos cromosomes X.

I així fou com va passar una llarga temporada durant la qual en Carlos-Wilfredo va dedicar-se a les seves altres aficions apart de les dones, a saber: mirar el sostre.

La cosa va seguir fins que al cap de 7 mesos, un dia va conèixer la Indiana-Jane. Ràpidament es van fer amics i en tres dies sabien més coses l'un de l'altre que dos germans siamesos. Això va tornar a encendre en el cor d'el nostre protagonista una petita espurna d'esperança, com un rovellat motor que torna a posar-se en marxa després d'haver estat aturat molts anys****. Encara que semblés mentida era possible tornar a sentir per una dona alguna cosa que no fos indiferència. I aquesta guspira va anar creixent dins el trencat cor d'en Carlos-Wilfredo (repetiu amb mi: -Oh, pobre Carlos-Wilfredo) que a poc a poc anava coneixent més la Indiana-Jane, i no acabava de saber si aquella sensació que tenia a l'estómac en veure-la era fruit de l'amor incipient o de la fabada caducada del sopar.

Un dia com avui, en Carlos-Wilfredo, després d'una dura jornada laboral de 36 hores a les mines de socis de Sabadell, va decidir d'anar a fer una cervesa a un bar on creia amb seguretat que trobaria la Indiana-Jane. Ho creia per dos motius, el primer: el seu esmoladíssim instint i la seva aguda intuició, el segon: que es tractava de l'únic bar de tot el poble.

I vet aquí que, en arribar-hi, es va trobar amb dues notícies, una de bona i una de dolenta. La bona era que, efectivament, la Indiana-Jane estava allà, envoltada de tota la colla d'amics. La dolenta, però, és que també estava envoltada pels braços d'en Zorba, un musculós jove, alt, guapo i a sobre simpàtic (el molt fill de dona-que-es-veu-obligada-a-vendre's-per-fer-front-a-l'imparable-augment-del-cost-de-la-vida).

Bé, de fet en Carlos Wilfredo no va adonar-se immendiatament de la situació. De primer va estar-se allà, xerrant ara amb un ara amb l'altre i fent la seva ansiada cerveseta, i poc a poc va anar observant com el cabronàs d'en Cupido es dedicava a fotre-li enlaire les il·lusions, abortant així l'embrió d'amor que començava a gestar-se en el seu cor (torneu a repetir amb mi: -Oh! Pobre Carlos-Wilfredo).

I així va ser com, un cop arribada l'hora de marxar, en Carlos-Wilfredo va contemplar amb llàgrimes als ulls (segons ell, al bar hi havia molt de fum) com en Zorba i la Indiana-Jane marxaven junts i feliços, agafadets de la mà, cap a casa d'ella (i pel que ell deduïa, no era pas per ajudar-la a fer bricolatge...).

I bé... ara mateix, com a consol, el nostre amic escriu en una llibreta aquesta història per enviar al món un missatge, que alhora és la moraleja d'aquest conte:

L'amor no és cec, l'amor és un cabronàs de cuidado. 

I amb això acaba la història d'avui. En Carlos-Wilfredo m'ha dit que agraïria molt que li deixéssiu comentaris de suport, i ha obert el següent compte (2100-0807-64-0100458671) per aquells qui vulguin fer un donatiu per financiar-li els psicòlegs.

Fins la propera.

* Tot i que una miqueta adulterada per fer-la més comercial i forrar-me venent la història a l'"Hola" o al "Lecturas".

** I no perquè tingués un bitxot enorme entre les cames, i uns ous de 500gr cada un, com ell acostumava a dir...

***Maria Lucrecia, si llegeixes això, sàpigues que aquí a la biblioteca, des d'on escric aquestes ratlles, el teclat no funciona massa bé i quan vull escriure les P em surten RR...

****Metàfora patrocinada per Volkswagen Polo.

Hola hola hola, estimada comunitat de lectors que us desviviu per saber com em va la vida...

Després d'una curta estada a la pres... vull dir, d'uns dies que he anat a passar al camp amb la meva iaia per allunyar-me del tràfec de les grans ciutats (amb el seu incesant trànsit, els rígids horaris, les injustes ordres de busca i capt...) vull dir... Que feia molt que no escrivia perquè he estat treballant (legalment) per guanyar-me el pa. Però bé, a petició de dos dels més fidels lectors d'aquest blog (papa i mama, ho sento però no sou vosaltres, ja sóc gran i ara em toca ignorar-vos*) he decidit tornar a escriure algo...

La veritat és que no tinc ni pajolera idea de què explicar-vos, evidentment ha de ser alguna cosa no massa comprometedora, fet pel qual lo de la gallina i el làtex queda descartat d'entrada. I alhora hauria de ser algo entretingut, fet pel qual l'assemblea general d'Escoltes Catalans també queda descartada (de lluny).

Així doncs, us explicaré l'esfereïdora història de:

La pila dels gallumbos.

Sí senyors. La pila dels gallumbos. Aquell monument al mascle viril però alhora responsable i endreçat que s'alça majestuosa en un calaix de l'armari... Aquell reservori en que els calçotets esperen, plens d'il·lusió, el moment en que els cridaran a files. Aquell crit a la higiene (basicament quan està buïda).

La pila dels gallumbos no és pas una cosa tan senzilla com sembla. La seva jeràrquica organització interna segueix uns criteris meticulosament establerts en que cada calçotet té un rang determinat.

Però potser seria millor, a tall d'introducció per al posterior estudi de la PDG (en endavant, i per abreviar, la-pila-dels-gallumbos) descriure el cicle vital del calçotet.

El cicle vital del calçotet es divideix en:

1.) Adquisició: Normalment, hi ha tres mètodes pels quals els gallumbos s'incorporen a la nostra reserva. El mètode emprat és essencial a l'hora de determinar el seu rang.

Via materna: Un dia com qualsevol altre la mare torna del Dia% amb un fantàstic pack de tres gallumbos per 2'5€ (fet que ja comença a ser indicatiu de quin rang tindran els malhaurats gallumbos) i aquests s'incorporen de forma permanent al contingent de la base. Són l'anomenda "carne de cañón".

Via selecció pròpia: Amb el temps, i després de repetides experiències amb els anteriorment citats calçotets, sorgeix la iniciativa pròpia a l'hora de triar els nous reclutes. Es podria parlar, doncs, de professionalització de l'exèrcit gallumbil. Tot i això aquest fet sol succeir quan el cap de contractació de personal (es a dir, servidor) ja s'ha independitzat**, amb les subsegüents limitacions econòmiques que provoquen que, tot i tenir la potestat de decidir, un s'hagi de conformar amb els més barats***. No obstant, el fet d'haver estat directament seleccionats fa que aquests nous soldats, encara que no massa alta, mereixin una certa consideració, obtenint la graduació de sergent o capità en el moment del seu ingrés a files.

Via substracció: Finalment trobem els reis dels gallumbos, altrament anomenats "gallumbos de follar" o "brigades internacionals" (pel seu origen divers). Representen l'status més alt al que aspiren tots els gallumbets petitets des de la seva confecció, però molt pocs arriben a ser-ho. Aquests gaudeixen d'un rang ben definit i una posició distingida. Solen ser els preferits perquè ajuden a ressaltar la figura "varonil" del comandante de los ejércitos (es a dir, servidor), sigui perquè són arrapats, estan ben confeccionats, o perquè tenen una mica de relleno... (ai, "picarons"! . La seva incorporació a l'exèrcit sol donar-se quan el comandante de los ejércitos passa una nit fora de la seva base (a casa d'un amic, per exemple) i sol donar-se oficialment l'endemà, anant precedida de la frase:

-"Em pots deixar aquests? (triant i tot) És que els meus són d'ahir...(quan en realitat això te la porta ben fluixa) Demà te'ls torno rentats... (Traducció: veste'n despedint)"

2.) Ús-rentat: El cicle ús-rentat consumeix la major part del temps útil de vida d'uns gallumbos. El pas d'un estat del cicle a l'altre sol venir determinat per la proba de Llauradoni**** L'ús d'uns calçotets guarda relació directa amb la posició que ocupin aquests dins la jerarquia de la-pila-dels-gallumbos tal com segueix:

-Els més utilitzats solen ser els sergents o capitants, ja que són força còmodes i s'adapten prou bé a les missions rutinàries de la vida ordinària.

-Les "brigades internacionals", o "gallumbos de follar" només s'utilitzen quan el comandante de los ejércitos intueix que pot haver-hi guerra, i cal estar preparat. A més, són comandos especialitzats en missions puntuals, es tracta de tropes d'èlit que no suportarien el desgast continu de la rentadora, fet pel qual es guarden només per ocasions d'alerta roja.

-Per últim, els calçotets carne de cañón es destinen a la reserva, sigui perquè no són còmodes, perquè "un té una reputació que mantenir...", o, no ens enganyem, perquè el comandante de los ejércitos sempre els ha tingut mania. Així doncs, es tracta de reservistes que només són cridats per suplir les baixes (temporals per rentat o absolutes) dels altres efectius.

Defunció/reciclatge/segrest: Els efectius poden sortir de l'exèrcit per dues vies:

Vil rapte: Si es tracta de gallumbos-de-follar en plena possessió de les seves propietats el més probable és que ja estiguin engrossant les "brigades internacionals" de la-pila-dels-gallumbos d'algun "comandante de los ejércitos" amic que, en un descuït vostre, ha aprofitat per fer-los una oferta millor i els ha contractat com a mercenaris... d'això se'n diu segrest, i tot i que està prohibit per la C.G.F.C. (Convenció de Ginebra de Fabricants de Calçotets) Amnistia InterGallumbal en denuncia cada any més de 500.000 casos.

Defunció/reciclatge: Com passa amb tot, companys, als calçotets també els arriba l'hora. I és que, un forat traïdor, un elàstic destensat, o una taca marró que no surt ni amb urani empobrit poden destrossar tota una carrera plena de mèrits professionals. Què succeeix aleshores? 

Bé, depenent del seu status els calçotets veterans van a un lloc o altre (igualet que en el sistema judicial i penitenciari).

Si eren tropes d'èlit, i havien prestat importants serveis a la pàtria en nombroses i memorables ocasions de les que encara es conten llegendes, passen al grau de sergents o capitans, i segueixen portant una vida animada quan de tant en tant el comandante de los ejércitos se'ls posa per "rememorar vells temps". Si eren sergents o capitans passen immediatament a formar part de la reserva, com la simple carne de cañón... Però... i si ja eren reservistes? Aleshores el seu cruel futur és la fossa comú. El cementiri dels gallumbos. Un lloc d'on cap calçotets han tornat mai... El seu destí és convertir-se en miserables draps per la pols, a l'espera de, algun dia, reencarnar-se en alguna cosa millor.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

I bé, ara que ja coneixeu les nocions bàsiques de sociologia gallumbil, només cal descriure la pila en sí: La pila està formada per unitats repetitives de set calçotets. I, com a 7 novias para 7 hermanos, cadascun d'ells correspon a un dels 7 dies de la setmana, organitzats segons:

A dalt de tot, i en els primers estrats hi trobem 4 sergents i capitans, disposats a enfrontar-se a una dura setmana laboral en la que hauran de proporcionar suavitat i escalfor al cervell (reconeixem-ho) del comandante-de-los-ejércitos.

Cap al mig: En 5a i 6a posició hi trobem els gallumbos d'èlit, sempre preparats per divendres i dissabtes, dies de més perill d'incursions bèl·liques.

Finalment: Altre cop tornem a trobar un sergent/capità encarregat del diumenge, i que, a més, sol ésser l'única peça de roba que un es digna a posar-se aquell dia.

Aquesta és l'estructura bàsica que es repeteix de manera variable (segons sigui l'exèrcit més o menys nombrós), fins que per acabar:

En última posició, aguantant l'exèrcit, trobem les bases, els pobres reservistes, que sempre ens han estat fidels, i que esperen que els toqui el torn per demostrar el que valen.

Això és tot per avui. Fins la propera.

*Fins el dia en que us ingressi en un asil, of course...

**Ja que fins que arriba aquest dia "a l'igual" s'aixeca un del llit per fer algo que no sigui menjar o cagar.

***Talment com a l'exèrcit professional, on "mal que les pese" acaben acceptant principalment tarats i border-lines, que són els únics que es creuen que per mantenir la pau calen guerres.

****La proba de Llauradoni consisteix en llençar uns gallumbos contra la paret. Els resultats poden ser:

A- Els calçotets cauen. En aquest cas: Reutilitzar sense manies.

B- S'enganxen a la paret. En aquest cas: Començar a considerar la possibilitat de rentar-los.

C- Intenten reptar cap amunt: En aquest cas: Ensinistrar-los i muntar un espectacle de circ.